No es pot negar que el festival Temporada Alta, a més a més de tenir molta cura de la
nostra salut teatral, es preocupa també força per la nostra salut espiritual:
en un parell de dies els espectacles que programa s’han posat tan bíblics que
amb poques hores de diferència hem pogut passar 
del llibre del Gènesi amb què arrenca el Vell Testament reinterpretat al
seu dolorós estil per Angélica Liddlell  als Fets dels Apóstols, el cinquè llibre del
Nou Testament,  atribuït al mateix Sant
Lluc a qui li devem uns dels evangelis. És en aquest text del qual  – us ho dic per si us ha entrat la fal·lera
religiosa- n’existeix una estupenda adaptació televisiva filmada pel gran
Roberto Rossellini, on es parla per primer cop de les bondats de Dorcas,
l’única dona a la qual les escriptures li atorguen la categoria de deixebla. I
d’altra banda, la primera persona que va tenir l’honor de ser ressuscitada per
un dels dotze apòstols; el més distingit de tots , si tenim en compte que en
ell va recaure  també l’encàrrec de fundar
l’església cristiana: ni més ni menys que Sant Pere. Va ser ell qui quan Dorcas
va morir l’any 36 ( és a dir, tres anys després del moment en el qual segons la
tradició es produeix  la  mort de Jesús) va fer sortir tothom de
l’habitació on havia tingut lloc  l’òbit,
es va plantar davant el cadàver , i li va exigí que s’aixequés . I Dorcas va
obeir, i va tornar a la vida. El cas és que, pel que sembla, si Sant Pere va
tenir aquesta deferència amb Dorcas va ser perquè ella se l’havia guanyat a
pols , dedicant  les seves habilitats com
a teixidora a la confecció de roba per als més necessitats, amb les vídues com
a principals destinatàries de la seva generositat.

Però abans que
això s’acabi convertint en un classe de catequesi , passem ja a l’escenari que Jan
Fabre ha preparat per tal que el seu intèrpret – un Matteo Sedda majúscul –
pugui obrar una altra mena de resurrecció: aquella que té lloc quan un creador
excepcional ens ofereix la seva personal i molt lliure visió de la significació
que li podem donar des del present a una figura mítica  ( i en aquest cas, també mística ) del passat.
Damunt l’escenari , pengen dotzenes i dotzenes d’agulles i més agulles de
teixir enganxades als seus corresponents fils de llana, gairebé com si
s’haguessin escapat d’un teler per formar un sostre acolorit: no hi ha cap
dubte que l’autèntica Dorcas s’hagués sentit ben a gust en aquest espai. I la
seva bigotuda i molt coreogràfica reencarnació – l’ambigüitat que porta
implícita el fet que Dorcas s’encarni en un ballarí constitueix un altre punt a
favor de l’espectacle-  se’ns apareix
sota aquest cel punxós lluint sofisticat barret, movent-se encara amb certa
juganera timidesa, i  dirigint-nos
mirades també amb un punt tímid però ja plenes de ganes de crear complicitat.
Poc a poc, a mesura que la hipnòtica partitura musical de Dael Taeldeman va
creant el climax propici amb la seva estructura repetitiva, Dorcas anirà
arrencant les agulles  i convertint-les
en símbol d’aquelles  teles amb les quals
obsequiava fa dos mil anys, i que sembla també oferir-nos a nosaltres mateixos
de forma també simbòlica. Poc a poc, la complicitat s’anirà transformant en
èxtasi, i la dansa agafarà per moments la velocitat circular amb la qual els dervixos
entren en estat de trànsit místic. Poc a poc, Dorca s’anirà alliberant de les
seves vestidures, i ens anirà mostrant aquella connexió entre l’espiritualitat
exaltada  que provoca el contacte gairebé
físic amb Déu  i la sensualitat sublimada
de la qual els místics ( només cal pensar en Sant Juan de la Cruz i Santa
Teresa) en van saber treure tan  gran
profit literari. Poc a poc, les agulles es clavaran també al seu cos, mostrant
alhora aquella altra mena de connexió que es pot establir ( i aquí, Santa
Angélica Liddell també tindria molt a dir ) entre el dolor i el plaer. Arribats
a aquest punt d’exaltació  , qui pot negar que aquella Dorcas bíblica que ens
semblava tan llunyana, s’ha transformat gràcies a Fabre i Sedda en algú que ens
resulta molt proper?