Aquesta proposta de circ familiar beu dels referents més infantils de la televisió i els contes. No cedeixen als personatges de la tele, però sí que es respira aquella purpurina dels anuncis d’ara que ve Nadal. Però, certament, convenç a la canalla que la diverteix i l’atrapa. Ho fa amb un joc a cavall dels personatges mitològics, una escenografia més que notable (sobretot si es té en compte que és una proposta de teatre familiar) i alguns exercicis acrobàtics que, sense ser d’un gran risc, sí que són molt efectistes i justifiquen la presència dels acròbates. 

Sobta que, davant del dispendi en vestuari i repartiment, el text de la veu en off sigui tant superflu o carregada de paraules i imatges que la canalla no pot entendre. També és llàstima qu, no hi hagi una mínima orquestra en directe que permetria una coordinació entre la preparació de l’artista per poder fer l’acrobàcia i donaria un joc d’autenticitat en aquesta àura de fantasia. En canvi, són sobrers el Merlí que, fa les funcions de crossa per desenvolupar una trama molt prima, juntament la preciosa soca d’abre del fons d’escenari (també amb unes rèpliques ben buides de contingut i, a sobre trufades d’adjectius incomprensibles per als més menuts).

A l’acrobàcia final d’un àgil amb els ulls tapats fent voltes sobre les cames del portor alçat en un banc, se li suma un notable treball de cintes, un estètic joc d’estàtua amb dos caps, una acrobàcia de verticals impossibles o, fins i tot, acrobàcia penjada dels cabells. També cal destacar el treball de verticals, amb un número final que respon a la màxima clàssica d’el més difìcil encara. Són entrades curtes, explosives que subjecten la tensió de la platea. El joc ve amb la màgia (més o menys còmica) dels dos clowns guarnits de bufons desvagats, sempre disposats a fer (i fer-se alguna broma pesada). I el circ? Números igualment puntuals però amb una notable factura. Com el de la aparició i desaparició de la partenaire. Vistosos, sempre; justificats, ben poc. Per últim la projecció de les constel·lacions situant els personatges del zodiac al darrere, li dóna una interessant tridimensionalitat que recorda molt a altres casos similars com Viatge al centre de la Terra (S. XXI) O, fins i tot, el Gerónimo Stilton dirigit per Àngel Llàcer, al 2010.