Jorge Dutor i Guillem Mont de Palol fan una celebradíssima boutade. S’atreveixen a definir noms i personatges de l’univers pop (bàsicament cantants i actors) només a través del seu nom. Qui va cantar la banda sonora de Titànic? Céline Dion. I queda ben clar en la seva versió a cappella de les tres (3!) estrofes del tema que interpreten  amb l’unia ajuda d’un focus zenital. Però també són capaços de creuar el temps, i l’espai viatjant de Grace Jones, Catherine Z Jones o … Indiana Jones! És un divertit despropòsit. Que hi entren amb la complicitat evident del joc. És un abisme que van enllaçant com si fossin Tarzan, caçant lianes d’un arbre a un altre. Aquest és el seu principal moviment coreogràfic. Però en la repetició, en la desconstrucció de la llengua acaba el so, el tirme i,per ant, una musicalitat que es pot ballar rítmicament, compulsivament, amb una fisicitat que alterna el contacte provocador entre els dos ballarins, com l’hipn+otic, com rodes d’un engranatge que responen a la veu de l’altra, intuitivament.

Dutor i Palol canten i ballen el llenguatge. De manera similar, però des de la tarima de la dansa i la performance, als entranyables Accidents polipoètics (Baby Boom) o, és clar, a Jordi Oriol (Safari Pitarra o L’empestat) i Josep Pedrals (La cirera i la garrofa). També juguen a dialgar a través de títols de films i cançons, com faria Carles Alberola a Besos o una comèdia musical que encara deu rodar, Lo tuyo y lo mio. En el joc de definicions en clau d’endevinalla, també hi jugava La Veronal a Islàndia. Cal demostrar una seguretat escènica per no caure en el ridícul, però sobretot cuinar una potent empatia amb el públic. Un gest, a vegades aporta més informació que una paraula. Un so, evoca més que una imatge. Una combinació desmembrada de tot trasllada a un caos còmplice, una mena de Lego nostàlgic del record. I del joc.