Atrevir-se amb
Faust és sempre elogiable, fer-ho des d’una producció modesta encara ho és més.
Els de Projecte Ingenu els agraden els grans reptes i, ara per ara, se’n surten
força bé. L’actualitat  de Faust resulta
colpidora immersos com estem en una societat hedonista on el culte a la
joventut i l’exaltació del desig sembla no tenir aturador. Faust va vendre la
seva ànima a un diable que tenia molts noms i les cares dels pecats capitals,
ara la nostra realitat polièdrica sembla multiplicar aquests rostres en una
mena de calidoscopi inesgotable que se’ns serveixen a través d’una pantalla construïda
amb coltan. Els del Projecte Ingenu escriuen sobretot amb imatges la seva
versió de Faust, una bona manera d’acostar el mític personatge al públic més jove. Com ho van fer en el seu anterior muntatge (Vaig ser Pròsper), de nou juguen amb el llenguatge des del títol i el seu és un in-faust, adjectiu que qualifica allò que porta desgràcia. Més que una versió
lliure del text de Goethe, es podria dir que aquest inFAUST pren el Faust de Goethe
exclusivament com a referent dramatúrgic. L’extensa novel·la esdevé tan sols el
fil conductor d’una versió libèrrima del text original. Marc Chornet treballa sobre
aquest fil amb alguns dels seus col·laboradors habituals del Projecte Ingenu i
amb premisses similars: un enfocament coral de la interpretació on la majoria
dels actors juguen diversos papers, el cant a capella de temes populars per
part dels mateixos actors, un gruix de personatges més aviat mostrats que no
pas interpretats… Hom reconeix els episodis més emblemàtics i populars de la
novel·la portats a una atemporalitat molt contemporània amb la introducció de
picades d’ullet que fan referència a les TIC. És sobretot en la creació seqüenciada
d’imatges on l’espectacle resulta més reeixit: la pluja constant i els rostres
il·luminats tan sols pel reflex dels mòbils sota els paraigües, el sòl aquós on
es desenvolupen les escenes, la boira que ens enterboleix la visió… Marc
Chornet es fa moltes preguntes en el programa de mà, no vol oferir-nos resposta
en la seva posada en escena, però sí són una bona guia per seguir un espectacle
que no arriba a mostrar tota la fondària que expressen les reflexions del seu
director. La proposta estètica de Vaig ser Pròsper (La Seca, 2017), atractiva i
brillant, dissimulava la feblesa d’algunes de les costures del discurs. Aquí,
amb una proposta necessàriament més fosca, es veuen les bastes d’un fil massa
blanc (un tan naïf per no dir ingenu). Malgrat això, l’espectacle és d’una coherència i compromís rigorosos i
ens ofereix imatges tan interessants com inquietants.