Projecte
Ingenu ha essencialitat el seu llenguatge. Va descartant el que és
més obvi i apostant pel que és més suggerent. Atrevint-se a entrar
a paratges desconeguts. Amb la certesa que, en la llarga investigació
del seu procés d’assaigs, trobaran camins per arribar al conflicte des
d’un punt de vista nou. Ho van fer amb el Romeu i Julieta. I amb
Yerma. Sempre amb un espai que es transforma. També amb un
envolvent Vaig ser Pròsper.  Ara s’atraveixen a abordar una
dramatúrgia fosca, la de l’home que es ven l’ànima avorrit de la
seva vida sense brou. Es llença al costat més bèstia i pecaminós
de la vida i només perd l’aposta quan troba plaer en un quadre que
degrada tant la víctima com el propi botxí.

Al
Teatre Akadèmia han construït dos espais. El darrere, és el real.
Més aviat solitari, fosc, aïllat en què només es comunica a
través de xarxes socials. Al davant, hi ha el camp inabastable de la
imaginació, de la perversió, duta a l’extrem. Del somni. Del
malson. Si al començament la dramatúrgia ensenya com aquell Faust
tant poc exemplificador hem passat a ser-ho tots una mica, mica en mica es distancia d’aquest món i
s’abraça més a l’argument del diable que aconsegueix quedar-se
l’ànima del humà sense personalitat ni criteri per discernir la
bondat i la maldat l’esperit constructiu del destructiu. L’arrencada és interessenat perquè fa un link amb el jo més quotidià: ens deixem vendre pel consumisme individual navegant per unes xarxes que aïllen i poden transportar a móns deshumanitzats (tot sempre és responsabilitat d’un mateix, però és cert que la provocació virtual és més seducatora que mai).

Projecte
Ingenu ha fugit tant de la realitat (el quadre del fons) com del
realisme. Per això, les interpretacions són forçades, dutes a
extrems ben distants. Des del més depravat al còmic de lacai que no
té traça en enganyar l’home dèbil. Les xarxes, el Matrix que
vesteixen projectat per diferents punts, porta la humanitat al fons
d’un embut, on només la sang i l’abús són els símptomes de
l’èxit. Ja no hi ha respecte entre iguals. I l’abús i la
violència només serveixen per mesurar el Poder, la maldat que poden
executar les pròpies mans. L’ànima és perduda. El cos restarà,
més tard, panteixant com un gos abandonat demanant carícies i
rescatant aliment entre les cantonades del món real.

Un
quadre desolador, sense un bri d’esperança. Potser per això, les
interpretacions (divertides puntualment o esquerpes) fugen de
l’empatia amb el públic. Les imatges es reflecteixen en l’aigua
de l’escenari. Però els personatges no poden fer de mirall
realista. En tot cas, projecten (això sí) la part més fosca de
l’ànima de cadascú. Projecte Ingenu creix i construeix el seu
llenguatge, amb la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart, i l’espai
escènic sempre suggerent de La Closca. I un punt de vista
insubornable de la direcció de Marc Chornet. Els actors, fidels i
compromesos amb aquesta forma de treballar són un reflex
d’autenticitat i generositat. Des de la lletjor i la foscor d’aquest món de Mefistòfil, el de Faust, ressona preciosa la cançó de
Margarideta, lleva’t de matí. Tant ingènua i transparent com
vulnerable i víctima dels pitjors pensaments de l’ànima. 

Terror.