La Planeta segueix amb la voluntat de construir teatre documental a través de la forma Verbatim. És un plantejament de notable militància. Perquè exigeix endinsar-se en els temes complexos i socialment punyents (com ara la corresponsalia dels fotògrafs de guerra: El color de la llum). Ara ho fa amb els suïcidis juvenils. ho fa des de la delicades.a Reproduint testimonis de persones que van intentar el suïcidi i que ara lluiten per sentir-se actius i necessaris en el món.L’equip dirigit per Llàtzer Garcia,  ha seleccionat retalls de les entrevistes i els hi ha donat forma d’espectacle. És evident que no han pogut saber les raons per les quals van acabar consumant la fi de la seva vida de manera accidentada. Tampoc han trobat pares que s’hagin atrevit a explicar el cas dels fills. I han decidit renunciar a les veus dels professionals. En part, perquè ja els hi donen veu en cada tertúlia després de la representació. La peça sap navegar per un costat d’una forta emotivitat, com ara la narració d’un suïcidi al metro, sense caure en groguisme, en un quadre gratuïtament sensacionalista.

La posada en escena és molt respectuosa amb l’espectador Només hi ha algun personatge (algun actor) que s’asseu a la cadira de platea i projecta el seu cas. Ben diferent del treball de la companyia Mos Maiorum que procura incidir amb el públic, fent-los part de l’escenografia, de l’espai (Mos maiorum, Gentry). Són dues formes respectables que busquen el mateix propòsit: Presentar un documental que l’espectador percebi una situació mai prou difosa pels mitjans de comunicació convencionals. El teatre també és investigació d’un tema, contrast de fonts i reportatge vital.