El Poema de Guilgamesh, Rei d’Uruk és, que se sàpiga, el primer text escrit que coneix la humanitat. I l’estrena solemne en dia de la Inauguració del Festival Grec de Barcelona 2018, un regal que ens va oferir l’Oriol Broggi, amb tota la seva poètica habitual, allò que el diccionari ho descriu com “una mostra d’afecte i consideració que s’ofereix a algú per tornar a la persona més feliç.” 

És un conte que es pot explicar a un infant i que vaig escoltar com un infant. Una història que arranca del 2.700 aC i que s’ha anat passant de pares a fills i escrit a nombrosos llibres, entre ells, La Bíblia. No explicarem el tema, perquè ja ho hem fet i encara teniu temps de veure-ho fins al 4 de juliol, però direm que parla de Guilgamesh, un rei que vol que se li concedeixi la immortalitat que tenen els Déus, fins que els irrita i creen Enkidu, un savi de camp molt diferent Guilgamesh, perquè el domini i li faci ombra. Però els deus s’equivoquen i els dos homes acaben sent els millors amics del món. Neix l’amistat. Neix el sexe -o neix ala escrits- i neix el dolor per la pèrdua. “És un text sumeri que se situa a l’antiga Mesopotàmia, on ara hi ha Irak, Síria… Uruk era una ciutat mítica, diuen que la primera amb muralla”, ens explicava Geroni Rubió, autor de la versió. En el camí d’Uruk, seguirem aventures de diversos continguts, explicades per Màrcia Cisteró, Toni Gomila, Sergi Torrecilla, David Vert, Ernest Villegas, que tots interpreten els dos personatges principals, i algun altre. I amb l’aparició més puntual de Clara Segura, Marta Marco, Ramon Vila i Lluís Soler. L’ajut de la coreògrafa Marina Mascarell ha estat tot un encert que es nota i enriqueix la història.

Penso que un text com aquest, tan senzill, tan antic, només es pot portar al teatre en un lloc com l’Amfiteatre del Grec, amb les roques de fons il·luminades per unes projeccions tan subtils i poètiques com tota l’obra. Una meravella que fa que costi creure que són projeccions, arribes a dubtar si hi ha arbres, ocells o fins i tot una cova de debò. I el mar, el foc… Tot plegat un regal per als sentits, al meu parer, irrepetible. No tindria raó de ser ni consistència en un teatre: necessita la sorra, les roques, el cel, que es va apagant des del crepuscle… I ser conscient que t’estan explicant una epopeia de les que s’explicaven al principi dels temps dels que en tenim constància, amb les preocupacions de llavors: els seus herois i les llegendes que els acompanyaven. I probablement, tot passava a l’aire lliure. Tot plegat acompanyat pels meravellosos acords al llaüt i la veu de Yannis Papaioannou, el músic grec que viu aquí i que ha fet la composició musical, també. 

El regal que Broggi ens fa a tots inclou un altre regal que va fer a tota la seva companyia, la de La Perla 29 i a gent propera que l’ha acompanyat i ha participat als seus espectacles. I, un parell o tres de vegades, van entrar com si es tractés d’un cor, Carles Algué, Marc Artigau, Gina Barbeta, Anna Castells, Babou Cham, Clara de Ramon, Jordi Figueras, Lídia Figueras, Joan Garriga, Marissa Josa, Anna Juncadella, Dani Klamburg, Oscar Muñoz, Marc Rius, Pau Roca, Marià Roch, Xavi Ruano, Enric Serra. I en solitari, la Montse Vellvehí i el Juguetón, el cavall protagonista de Bodas de sangre. A més dels músics Joan Garriga i Marc Serra, que van acompanyar Papaioannou. 

Doncs moltes gràcies, Oriol, l’hem disfrutat i t’ho debem!