Un ritme que, per sort, comença a accelerar-se quan apareix el sempre solvent Lluís Soler. Soler agafa una cadira i, com si es tractés d’una faula infantil, comença a explicar al nostre heroi que – atenció espòiler -, que “la vida s’escola entre els dits i l’únic que pots fer és viure-la”. De fet, El poema de Guilgamesh acaba sent ben bé això: una faula infantil massa narrada i, a estones, massa literal, com quan Soler parla d’un colom i aquest apareix projectat a la paret del fons. Potser no calia.

Cal dir, però, que és interessant i fins i tot necessari posar en escena un text totalment oblidat com el de Guilgamesh i comprovar, per exemple, l’impacte que va tenir en l’Odissea d’Homer o, fins i tot, en l’Antic Testament. El contingut (molt masclista, per cert) i la manera d’explicar-nos-ho, ens pot interessar més o menys, però mai està de més recordar que hi ha vida més enllà de l’eurocentrisme. 

Llegiu la resta de la crítica a El Nacional.