Rosa Andreu fa un salt a l’abisme. Només acompanyada per l’acordionista Ferran Barrios, s’atreveix a entrar al fosc túnel del temps per repescar la història de quatre anònimes que van acabar a la fossa comuna de Tarragona. Després d’haver patit presó al convent de les Oblates. La democràcia espanyola encara no ha superat el tràngol de la dictadura i una transició enganyosa, del que avui ningú se sent satisfet (a diferència de fa pocs anys, que tothom titllava de modèlica). El muntatge rescata algunes de les trames del llibre homònim, de Tecla Martorell (que neix de documentació facilitada per historiadors del Fòrum de Tarragona per la Memòria).Maria, Annita, Dolores i Teodora són quatre noms que no tindrien relleu si no fos per aquesta proposta que les dignifica i reclama la seva veu. Totes quatre, sense possibilitat de defensar-se davant una maquinària repressora, venjativa i implacable. 

Les quatre històries s’expliquen de principi a fi. Només les uneix el vestuari que es va deixant al penjador (un davantal lila, una rebequeta groga, un xal vermell). El resultat és un record a la bandera republicana: Una constatació que van morir per ser fidels a la causa democràtica i republicana. Rosa Andreu vesteix cada personatge amb diferent  moviment i accent, mirant d’alternar els més dramàtics amb alguna característica més desinhibida, com ara la pobra prostituta Annita. I acaba amb un record breu, impactant, d’execució sanguinària. que trasbalsa l’espectador.

 El que fa més feredat del muntatge és que moltes de les reflexions de les preses de fa 80 anys, avui ressonen per l’existència de presos polítics, a causa de l’1-O. En aquest sentit, la peça té una paral·lelisme molt gran amb el Maleïdes les guerres que, si inicialment fa una mirada literària universal a molts conflictes, finalment enfoca en les càrregues policials davant del famós i irrenunciable referèndum.