Els Daraomai presenten un treball de notable desgast físic. En una estructura elevada en forma de triangle equilàter, evolucionen al seu voltant utilitzant les bases com a barres fixes. El treball del duet prova alguna altra textura, com ara, el joc perseguint-se amb uns sacs o bé una estranya mística amb el gegant de capa amb caputxa de monjo. La coreografia els exigeix un desgast físic perquè contínuament van movent-se en qualsevol de les tres barres fixes però també pujats dalt de l’estructura que l’aprofiten per fer malabarisme caminant-hi per sobre o penjant una tela que després serà un nou element d’equilibri i força. 

Hi ha poc espai per a l’emoció. Tot és força i resistència per desenvolupar vàries tècniques circenses (a més de funambulisme i barra fixa) com ara les teles o el joc de portor i àgil sobre seu per construir aquest gegant llarg i prim que fita públic enllà amb inquietant quietud. Possiblement, si es definís millor la relació dels dos intèrprets (o convertits en personatges) podria interessar més l’audiència menys especialista que, agraeix la construcció d’un relat coherent (sigui més o menys abstracte).