És una peça amb una forta càrrega d’ambiguïtat. Aquest és el seu mèrit. Perquè amb els interrogants (que planteja aquest any la Mostra d’Igualada)  són inabastables. Un bomber pot considerar una noia amb deficiència com un objecte sexual? Quin grau de coneixement i consciència se l’ha d’atorgar a una noia amb necessitat d’agradar per a sentir-se estimada? Quin comportament ha de tenir el sistema social? I el judicial? Fins a quin punt, la societat és sobreprotectora o menysté la indefensió d’una noiadesprotegida? Quina responsabilitat té cadascú d’un fet, a totes llums, denigrant? 

Bombers fa molt bé de fugir del maniqueisme (bo/ dolent) i de l’eufemisme. Diu les coses pel seu nom. Però des de l’ambigüitat. Com l’element central que és deforme i que ells utilitzen recolzant-se en diferents costats,: la veritat no és quadrada; en aquesta complexitat hii ha la consciència, els racons on cadascú ha de repensar-se i valorar comportaments en la seva intimitat. Bombers és una preciosa oportunitat que fa olor de poder gaudir cartellera a una sala de petit format a Barcelona.Per als joves, sí, però també per als adults.