‘Cornudo y apaleado’. Des del començament a la fi. Res més.
No passa res més a ‘Bull’, una mena de corrida de toros que ‘metaforitza’ sobre
les relacions a la feina, sobre el bulling, sobre el poder, sobre la baixesa
moral…  Una situació ben propera i
(desgraciadament) molt freqüent: una empresa ha de fer fora un dels tres
treballadors que formen un equip i n’hi ha un que té totes les paperetes. I els
altres dos escenifiquen una presa de pèl total, una humiliació constant. I l’altre
es vol rebel·lar però no té marge. Està més que sentenciat. Li han fet el llit
des que va entrar a la feina. L’han estat torejat i avui entren a matar.

Els diàlegs són frescos, àgils, punyents. Els quatre actors carreguen
de personalitat uns personatges convenientment esmolats fins a l’extrem. La
idea de l’escenari, una aséptica sala d’espera o sala comuna d’una empresa, amb
el seu dispensador d’aigua (alguna cosa que recorda la popular sèrie ‘Càmera
café’) sobre la sorra d’una plaça de toros, on la faena acaba a capotazos,
és original i molt farcida de tòpics (venedors de carmelos inclosos).

El que trobo que no funciona és l’argument, per una raó: no
evoluciona i no permet evolucionar uns personatges que, a primer cop d’ull, ens
atreuen. L’obra no explica res. Es converteix en una espiral sobre aquest
bullin (d’aquí, i dels toros, el títol), recreant-se en detalls divertits,
inverosímils o disparatats.