Es fa evident que a Marina Mascarell els temes
social li toquen la pell. Si bé a la seva coreografia, Mongrel, que vàrem veure a Barcelona, ara farà quasi dos anys, a
càrrec de la companyia Göteborgsoperans Danskompani, la coreògrafa denunciava la
Llei de Jante que redueix a tothom a una homogeneïtat quasi asfixiant, ara ens
presenta Three times rebel, una peça estrenada el 2017 que denuncia
la degradació del cos de la dona, la violència simbòlica que és present en el dia
a dia, alhora que reclama la igualtat de drets per a homes i dones.

La proposta de la coreògrafa valenciana és
senzilla, sense pretensions maximitzades, ans tot el contrari, el seu valor
recau en una estètica que flueix a ritme temperat si bé en alguns moments decau
en una excessiva  reiteració, com és el
cas d’alguns dels fragments en què els cinc intèrprets, autors també de la coreografia,
evolucionen i llisquen plegats per terra, creant volums de cossos alguns dels
quals es veuran engolits pel paviment.

La nitidesa de línies de Nina Botkay, Maud de
la Purification, Filippo Domini, Eli Cohen i Chen-Wei Lee quant a l’execució
corporal queda realçada per un únic element escenogràfic: una esvelta
estructura mòbil generadora de figures geomètriques entre les quals els intèrprets
creen espais emocionals i unes belles imatges que queden emmarcades com si d’una
foto o quadro es tractes.  

El missatge de Mascarell arriba de forma
abstracta a través d’uns gestos ben engranats, alguns massa reincidents però d’altres
suggerents, així com d’unes paraules que expressen els mateixos ballarins l’autoria
de les quals són, entre d’altres, de Virginia Woolf o de Playboy 1955.  En la transmissió del contingut de l’obra agafa
molt pes la música de Yamila Ríos, que l’autora interpreta en directe marcant uns
ritmes que van encaminats a crear uns espais sonors que dinamitzen i subratllen
atmosferes.