A veure… ¿com ho expliquem perquè s’entengui..? L’espai és un, però les històries són dues… o més de dues. La realitat és una… però hi ha una segona realitat semblant a aquelles visions que s’anticipen al que un viu en un moment determinat. ¿El que vivim en temps present ho hem viscut alguna vegada abans…? Tothom ha experimentat aquesta sensació, amb estranyesa i un cert respecte pel desconegut, alguna vegada a la vida.

Al dramaturg i director Pablo Messiez (Buenos Aires, Argentina, 1974), de l’escola Veronese, aquesta dualitat carregada d’enjòlit li suggereix la confecció artesanal d’una història d’històries de relacions personals i també d’incomunicació que al final es troben. Crec que, a Messiez, no li interessa tant el que passa a «El temps que estiguem junts» sinó com i per què hi passa. I aquest trànsit és el que fa també —o es veu obligat a fer també— l’espectador quan s’ha avesat a les dues realitats paral·leles d’aquesta obra que neix, precisament, d’uns tallers fets la temporada anterior entre el director i els intèrprets de La Kompanyia Lliure, actors i actrius de la generació dels vuitanta i noranta del segle passat, ara ja coneguts i cada vegada més consolidats per mèrits propis en el panorama escènic català.

Sense trepitjar la sinopsi, diguem que una parella lloga un pis d’una àvia difunta a una néta després de veure’n més d’una vintena a tot Barcelona. El «niu d’amor» inicial és una fugaç concessió al romanticisme, però aviat la presumpta comèdia romàntica s’esvaeix quan apareixen, sota els llençols que cobreixen de pols el mobiliari del pis, mitja dotzena de personatges que s’hi troben regularment per pair les seves penes.

¿Són realment al pis llogat per la parella…? ¿Es transmeten per mitjà de l’energia en la realitat paral·lela que veu la noia de la parella de llogaters…? Com deia abans, a Pablo Messiez no li interessa caure en el gènere de la ciència-ficció sinó més aviat en la ficció de la naturalesa humana. I ben aviat, als espectadors els semblarà d’allò més lògic i normal que quan es lloga un pis, de les seves parets i dels seus mobles es desprengui tot el que han viscut anteriorment i es transmeti com si passés aleshores mateix.

Superada, doncs, aquesta convenció espiritista i teatral, el miratge funciona i la interpretació de la companyia el fa rodolar cada vegada amb més atractiu, des de l’ascensió i caiguda de l’enamorament de la parella jove llogatera fins a la relació dels altres sis joves personatges que en les seves trobades al pis de l’àvia passen del ploriqueig desconsolat amb mocadors de paper a dojo, a elaborar un plat per sopar, a beure vi negre a raig i a no parlar, a buidar-se en el silenci, a desgranar una magrana, a embogir per fugir del que els oprimeix i a endolcir-se amb una cançó de l’Aznavour, mentre al moble antic de l’àvia hi ha un tocadiscos i discos d’agulla per marcar subtilment la incògnita del temps de les dues realitats plantejades: l’ordinador amb wifi i el mòbil de la jove parella llogatera contrasta amb la vella platina vintage i els discos dels sis personatges.

Posats a fer més epidèrmica la història, els personatges tenen el seu nom autèntic. En la història real, Júlia (Truyol) truca a Clàudia (Benito). Han quedat per veure el pis buit de l’àvia, ella (Clàudia) i la seva parella, Eduardo (Lloveras), els llogaters. En la realitat paral·lela, Quim (Àvila), Raquel (Ferri), Andrea (Ros) i Joan (Solé) han convidat al grup l’altre Joan (Amargós). La interpretació dels vuit és plena d’espontaneïtat i d’energia. I també d’expressivitat que guanya en intensitat en una sala petita com la del quadrilàter de l’Espai Lliure. La traducció catalana de Marc Artigau —l’original és de Pablo Messiez— és tan neta com fluïda, sense caure en concessions d’argot inútils, tret d’uns mínims “gilipolles”, expressió que no acaba de trobar el seu substitut perquè soni autèntic.

«El temps que estiguem junts» és una obra de conclusió oberta i de rerefons poètic que es presta, durant una hora i tres quarts, potser sí, a diverses interpretacions, però que tampoc no amaga —amb sorpresa final— el seu motiu clau, impactant i essencial: «El temps que estiguem junts / serà diferent / perquè serà nostre / (…) i quan torni el dolor / que sempre torna / quan una altra vegada / res no rimi amb res / compartirem el dolor / com es comparteixen les coses que es comparteixen./» I, de propina, l’optimisme de la vella cançó: «You are the one for me, / for me, formi, formidable. / You are my love, / very, very, véri, véritable. / Et je voudrais un jour, / enfin pouvoir té le dire / Te l’écrire / dans la langue de Shakespeare./» La taral·leja Joan Amargós, en clau de solo, «canta, Joan, canta!», li ordena la Júlia. I és una de les perles que amaga la trama. (…)