Histrònica, mítica i divina, Eulàlia Bergadà
apareix sota la llum freda i aplaudiments enllaunats. Des de l’inici Nixie (Deep inside), et submergeix en un
oceà de llums de discoteca. Com a Gold
Dust Rush (2016), la peça amb la qual va guanyar el Premi de Dansa de
l’Institut del Teatre, Eulàlia Bergadà a Nixie
explora un univers escènic habitat d’ecos mitològics i simbolisme fantàstic
amb una posada en escena impecable, enlluernadora. En un escenari amarat de
llums blaves, magníficament dissenyades per Carles Rigual, Bergadà s’erigeix
una sirena-diva del pop que tant podries veure sobre un escenari en carn i
ossos o imaginar/al·lucinar entre el les llums i el fum d’una discoteca. El
títol de la peça fa referència a les sirenes de riu de la mitologia germànica i
escandinava.

Nixie es construeix com una fantasia de ser el
centre d’atenció. De fet, l’espectacle comença amb uns aplaudiments enllaunats.
D’aquesta exposició al públic a “lo estrella de rock”, amb flaires de posades
en escena de David Bowie, la Bergadà es perd en l’oceà hipnòtic de llums i fum.
L’efecte atmosfèric que creat amb el disseny i la música composta de Marc Nava
sovint eclipsa la sirena-diva i la seva coreografia. Perquè sí bé, els
espectadors ens submergim en l’efecte “deep inside” no ho fem tant a través
dels moviments o el carisma del personatge de Nixie. La dansa queda suspesa,
potser, entre el ritual i l’academicisme sense acabar de tenir prou grapa. És a
dir, és més seductora l’atmosfera que envolta la sirena (performer), que ella
mateixa. Ara bé, cal treure’s el barret perquè a Nixie l’Eulàlia Bergadà ha dirigit i creat una peça que et fa
volar, o molt més aviat nedar en la profunditat d’un bombolla. Una bombolla
confeccionada amb gran elegància en la que bracejar-hi és una delícia.

Si tornen a programar Nixie, aneu-hi i nedeu!