Està clar: a The Feliuettes els hi escau més convertir-se en la reencarnació
de la llegendària  cantant catalana el
nom de la qual els hi ha servit per batejar-se ( la Feliu, vaja), que ficar-se
sota la disfressa de les nostres més enyorades mascotes . Amb el seu primer
espectacle ( que es deia com elles, i que fa un parell de temporades va
constituir una molt agradable i saludablement gamberra proposta) , The
Feliuettes s’inventaven amb l’ajut de la dramatúrgia de Xavi Marató un deliri
paranormal i amb quelcom de thriller esbojarrat que, com elles mateixes
afirmaven, en tenia alguna cosa de versió musical i casolana de l’esperit Monty
Phyton. I el seu nou invent  – seu, i
d’un Martí Torras que torna a fer-se càrrec 
de la direcció, i d’un Gerard Sesé que torna a donar-li forma musical a
la proposta i a compartir bogeries amb elles damunt l’escenari- neix tocat pel
mateix esperit. Però no pas amb la mateixa gràcia.

Com ja deveu haver deduït pel títol , quan
abans he parlat de mascotes no em referia pas a aquelles que ens fan d’animals
de companyia, sinó a aquelles altres que van servir al seu moment com a imatge
pública d’algun gran esdeveniment dels que fan història, o  com a mínim, intenten fer-la. I cal dir que,
amb comptades excepcions – el Cobi n’és sens dubte una d’elles; amb el temps el
seu prestigi no ha fet més que augmentar, i la recent commemoració del 25
aniversari dels Jocs Olímpics li ha donat una nova vida -, un cop acabat
l’esdeveniment, aquestes mascotes cauen ràpidament en l’oblit. Pitjor encara:
en molts casos, recordar-les quan han passat uns quants anys , no fa altra cosa
que provocar certa sensació de vergonya aliena: com és possible que algú es
tragués de la màniga una cosa així  i que
algú altre ( l’organització de l’esdeveniment ) li comprés ?

Però elles, les mascotes,  no en tenen la culpa: un cop han vingut a
aquest món, es mereixen un respecte. I amb el temps, fins i tot les coses més
ridícules ens acaben semblant sovint entranyables, veritat?. Així doncs, les
tres germanes i mitja – si aneu a veure l’espectacle , ja entendreu perquè al
Gerard li pertoca fer-se càrrec d’aquesta meitat- han decidit organitzar una
gran Trobada Internacional de Mascotes Oblidades ( és a dir, un gran T.I,M.O.),
a celebrar en  allò que se’n diu un marc
incomparable ben adient pels personatges convocats: el polsós bar de carretera
que van rebre com a herència després de la mort de la seva mare, la Mari.
Esclar que , en realitat, les tres germanes i mitja guarden un objectiu ocult
que no té res a veure amb l’homenatge a aquesta colla de ninots emblemàtics: el
que en realitat pretenen és trobar un pare que es va donar a la fuga fa molts
anys, i que des de llavors ha continuat sense donar senyals de vida.

I fins aquí puc llegir, per dir-ho com es deia
a  un molt popular concurs televisiu (ja
sabeu, el “Un, dos,tres…”)  que també
té al llarg del divertiment el seu moment de glòria. Com el tenen una enorme
quantitat d’altres programes i anuncis televisius, i de sèries i pel·lícules
que feien furor allà pels anys 80; justament quan Naranjito va començar a donar
vots pels camps de futbol del Mundial 82. Això, sense deixar tampoc de fer
l’ullet a la cultura popular dels 90, la dècada en la qual van néixer Cobi i
Curro. Tot plegat – i per fer-nos una idea tot vinculant el passat més o menys
gloriós amb el present més reeixit – , com si els creadors de l’estupenda sèrie
“Stranger Things” haguessin decidit filmar un episodi a Los Monegros, i
barrejar les bandes sonores de  “The
Goonies” o “ET” amb els posters de Sabrina o Pamela Anderson,, i amb les
cançons d’aquells ídols musicals autòctons dels 80  les cintes de casette dels quals feien
estralls a bars de carretera com el de la Mari.

Però aquest cop, i entre tanta barreja,  l’aposta pel deliri dona masses cops la
sensació d’haver perdut aquell fil que fins i tot l’absurd més absurd precisa
per a que la diversió funcioni coherentment. A les tres Feliuettes i mitja, com
ja va quedar demostrat en la seva anterior proposta, no els hi manca capacitat
per ficar-se  el públic a la butxaca amb
bon humor, i bons recursos musicals. Però sí els hi manca un guió tan
esbojarrat com es vulgui però una mica més sòlid, i una direcció capaç de
salvar els moments morts de l’espectacle , que els té, malgrat la velocitat a
la qual sembla anar tot. De vegades, l’acudit resulta  massa fàcil, o la situació, massa
reiterativa. De vegades ,dona la sensació que s’ha confós l’acumulació de
poca-soltades amb l’enginy humorístic.I, com molt bé demostren els grans gags i
cadascuna de les genialitats  dels seus
admirats Monty Phyton, les coses no funcionen ben bé així. Aquesta trobada amb
les mascotes i les sintonies del passat, no deixa de proporcionar els seus bons
moments de divertiment ( un dels millors, la prometedora referència inicial a
la forma com s’inicia cada capítol de  la
sèrie “Fargo” ) i els seus eixerits fragments  plens de gresca amb el seu puntet
participatiu. Però el conjunt , resulta un decebedor pas cap en darrera, si
tenim en compte els encerts de la seva anterior trobada amb la Feliu.