Preciosa capacitat de casar la poètica amb el kitsch; les
gominoles amb el gust de la padrina de fer mitja  per fer alguna cosa i regalar-la. “Això és
una foto o un video?” es pregunta ella, mentre la graven. Els dos actors mantenen la tensió d’aquesta festa sorpresa, on tothom hi és convidat i també a muntar el dispositiu amb només cinc minuts. Provem de respondre la pregunta de l’avia: És una foto o un vídeo?

És una foto perquè plasma uns personatges antiherois,
que voldrien ser triomfadors, encara que de manera anónima. Ho és la Lluki farta
que ningú vulgui anar als seus anversaris perquè cau a l’estiu. Ho és també el
seu col·lega, animador de festes profesional, però que, tot i seguir les
instruccions de la Youtuber (Amarillas manitas?), el resultat es més aviat desconcertant
per a la homenatjada. De fet, el que fa trencar la poética és la incapacitat a
treure’s de sobre la ràbia dels fracassos anteriors. Els girs són constants a base de petites escenes que s’intercal·len amb l’àpat, sí, però també amb altres aparicions estel·lars de personatges anònims que tenen un petit Paradís amagat, portes endins. També hi ha una reflexió sobre les noves tecnologies i la impossibilitat que Facebook deixi de recordar aniversaris de persones estimades difuntes. És un joc, un divertimento, però que, des d’uns personatges histriònics, aterren a moments d’una tendresa molt emotiva, que desarma l’audiència, ques s’ha sumat a descobrir cançons cantant tres notes o jugant al pica-paret.  Són dos personategs adults que no volen desprendre’s de la seva infància. 

L’acció passa al pati del Museu Comarcal, amb una festa de comiat que recorda molt el celebrat Que vaya bonito dels teatrodeCerca. Sens dubte, toca alguns dispositius emocionals similars, però ara des d’una joventut i una frescor i atervint-se a trencar la relació dels dos protagonistes amb uns videos “marca de la casa”.