El conte de La Bella i la Bèstia ha tingut molts nuvis. Autors de diversos
àmbits artístics han sentit la necessitat d’oferir la seva particular versió de
la narració que va escriure l’any 1757, Jeanne-Marie Leprince de Beaumont de la
història original de Gabrielle-Suzanne de Villeneuve.

Mentre Walt Disney produïa en 1991 la famosíssima
pel·lícula de dibuixos animats, tres anys més tard s’estrenava a Broadway el
conte en versió de comèdia musical, gènera aquest que ha envaït els escenaris
d’arreu del món.

El mite ha alimentat moltes històries com la
de King Kong i ha seduït a notables coreògrafs com John Cranko i Peter Darrell
que van fer les seves creacions pel Sadler’s Wells Theatre Ballet (1949) i el
Scottish Theatre Ballet (1969), respectivament.  

El francès Thierry Malandain, també s’ha
sentit atret per la història i inspirant-se en la icònica pel·lícula de Jean
Cocteau, La Belle et la Bête, estrenada
l’any 1946, ofereix un muntatge escènic que recull el simbolisme de la narració
que convida a valorar més la bondat de l’anima que la bellesa, alhora que posa l’accent
en la dualitat de l’esser: meitat home meitat animal; bell i lleig al mateix
temps.

 El
coreògraf utilitza els elements de què disposa la part creadora de la Bestia
per donar varietat i plasticitat coreogràfica a l’espectacle.  La rosa, símbol de l’amor i bellesa; la clau,
com mitja per accedir a la realització plena; el cavall, com vitalitat i reflex
del pas del temps; el mirall, el camí a l’altre mon i a la il·lusió de les
vanitats, i el guant, que significa la mà de l’artista creador.  Amb tots aquests conceptes i continuant posant
la mirada en Cocteau i en els dimonis interiors reflectits en la dualitat de la
Bèstia,  Malandian crea un espectacle amb
segell propi on té molt a dir la part musical, tot a càrrec de partitures de
Tchaikovski, melodies simfòniques que encaixen molt bé amb la part coreogràfica
establint-se una comunicació estreta i molt emocional entre aquestes dues arts.
La batuta d’Ainars Rubikis i la bona execució musical a càrrec de l’Euskadiko
Orkestra Sinfonikoa té molt a veure en aquesta comunió artística.

A través d’un ventall de formes coreogràfiques
a base de passos a dos, solos, trios i escenes corals, el llenguatge neoclàssic
de Malandian avança de forma àgil en la majoria de parts narratives. Malgrat que
alguns fragments de transició agafen un ritme massa pla, les escenes de grup, a
càrrec de més de vint ballarins assoleixen un impacte fascinant.

El nivell dels ballarins de la companyia és
notable, d’ entre els quals destacant Claire Lonchampt i Daniel Vizcayo en els
rols principals. També és digne de subratllar el disseny de l’escenografia i
vestuari, obra de Jorge Gallardo, així com el que ha realitzat Francis Mannaert
en l’apartat d’il·luminació i el vestuari, respectivament.