Fa anys, segurament els haurien qualificat com a JASP (joves,
però sobradament preparats), en una terminologia aplicada bàsicament a l’àmbit
empresarial però evidentment extrapolable al món artístic, tal com demostra l’Acadèmia
Barroca Europea d’Ambronay, un projecte tan interessant com necessari creat el
1993 que ha esdevingut tot un referent en la formació i promoció de joves
talents europeus especialitzats en la música barroca.

Encomanat aquest any al prestigiós tenor i director associat
de Les Arts Florissants Paul Agnew, la 22a Acadèmia ha previst un total d’11
concerts únics, un dels quals –l’únic a l’estat espanyol– va tenir lloc precisament
a Peralada.

Centrat en la tràgica història amorosa entre la reina Dido,
fundadora de Cartago, i l’heroi troià Enees, pare –també segons la mitologia
clàssica– de l’Imperi romà, el programa uneix dues de les diverses obres
inspirades en l’Eneida de Virgili: Didon i Dido and Aeneas.

La primera, i més desconeguda –o actualment menys
interpretada– va ser composta el 1693 per Henry Desmarest, compositor francès
que, durant un temps i arran d’un “exili” forçós, també fou mestre de capella
de Felip V. De Didon, una tragèdia
lírica estructurada en un pròleg i cinc actes, Agnew n’ha extret els fragments
més rellevants, tot conservant, evidentment, la seva coneguda Obertura francesa,
anomenada així perquè segueix els paràmetres instaurats per qui és considerat
com el creador de l’òpera barroca francesa; Jean Baptiste Lully.

La segona peça és la cèlebre i breu òpera amb música de
Henry Purcell i llibret de Nahum Tate; Dido
and Aeneas (1689), que ens arriba semiescenificada pels brillants nou
cantants de la formació i amb la complicitat dels excel·lents dotze
instrumentistes seleccionats per a aquests concerts.

Aquesta singularitat, que la fa més vistosa i li atorga un
clar valor afegit, fa que entre músics i cantants, sigui a través d’una
senzilla, però efectiva disposició escènica bàsicament posicional –ja que
l’espai tampoc no permet recorreguts massa amplis–, sigui gràcies a un eloqüent
codi gestual, s’estableix una evident complicitat que redunda en el bon resultat
assolit.

Els cantants es reparteixen els diferents papers. Així, si a
Didon la dolça i matisada veu de la
soprano belga Deborah Cachet interpretava Dido, a Dido and Aeneas esdevenia la fidel Belinda; mentre que el paper de
la reina era ara interpretat per la potent Kerstin Dietl, que amb els seu
emotiu i melangiós “lament” final va omplir la nau de l’església del Carme i el
cor dels assistents que l’omplíem. Al seu costat, l’efectivíssima i expressiva
rèplica d’Aurora Peña, així com les dels contratenors Alberto Miguélez-Rouco
–un jove corunyès de veu prodigiosa que broda el seu paper de fetillera i al
qual Jordi Savall ja va dirigir el 2014 en un concert a L’Auditori– i Jonas
Descotte; els tenors Clément Debieuvre (Enees 2) i Etienne Duhil de Bénazé
(Enees 1), i dels baix-barítons Jean-Cristophe Lanièce i Renaud Bres.

Tots ells confegeixen excel·lents moments corals i escenes
que, com la de les bruixes, esdevenen punts culminants.