Aüc és una peça d’indubtable militància sobre l’abus sexual. és un tipus d’obres que són imprescindibles, avui en dia. Cal poder entendre el paper de la víctima, entendre la vulnerabilitat i la sensació de tenir una culpa per haver estat violada. Una injustícia que rebel·la. Les Impuxibles (Limbo…)  s’han aliat amb l’actriu i directora Carla Rovira (Most of all, you’ve got to hide it from the chicks), dues firmes que se subleven contra el que és injust davant l’atonia tediosa general. És bo criticar i denunciar. Però cal plantejar potser millor, la forma perquè aquesta reflexió sigui més reveladora.

La coreografia, la música i el plantejament dramatúrgic són els puntals d’aquesta obra. Apareixen més juxtaposats que fusionats. Les actrius s’arrauleixen en solitari, pateixen en silenci l’abús o aquesta por. Alternen la interpretació de personatges amb les acotacions a públic que aclareixen i ensenyen concepcions musicals o bé confessen la incomoditat de representar determinada escena. El paper de la víctima és el principal. No n’hi ha d’altre. Es presenta de diferents maneres la seva soledat i, només cap al final, la reconciliació amb el món, gràcies al suport de les altres noies. Quan s’atreveixen a verbalitzar la seva denúncia. i a entendre que no són Lady Macbeth que no pot treure’s la pudor de la sang que ha provocat si no que els fluïds que l’embruten han de passar a un altre plànol. Macbeth podia sentir-se culpable, elles mai.

El gran problema d’aquesta peça és que no juga amb l’ambigüitat. Tot és tant clar que no hi ha lloc per a més identificació que amb les víctimes. I, com a teatre social que vol ser, cal veure a escena tots els tipus de personatges (la víctima, sí, però també el botxí i el testimoni) perquè cada espectador vegi els graus de complicitat en una agressió i l’ajudi a detectar els casos per a evitar-los en un futur. L’obra és una veu forta i evident en suport de les víctimes que pateixen l’abús però podria haver sumat també un element d’incertesa molt més revelador. Es bo descobrir la vulnerabilitat que pot patir una persona abusada anteriorment dins d’un tunel a la nit (com En la soledat dels camps de cotó, de Koltès), però molt més adonar-se que la simple presència d’un mateix és el que la que ha estat víctima anteirorment percebrà com a amenaça.