“No és no. Amb
un sol avís ja hauria de quedar clar”. I això que de seguida s’entén quan la
veu del teatre demana apagar els mòbils, no resulta tan evident als depravats
que abusen sexualment de les dones. És un símil simple, però clarivident.

Les Impuxibles
i Carla Rovira s’han unit per dir prou a aquest tipus de violència, per visibilitzar
aquesta xacra social i, també, per abraçar ben fort les víctimes. No són
culpables. No tenen per què callar. I no estan soles.

No és fàcil
endinsar-se en un tema com aquest: dolorós, incòmode, situat a la fina línia
entre la denúncia i la morbositat, i ho han sabut fer des de diferents òptiques
desplegant un bon nombre de recursos escènics amb efectiva senzillesa i gran
sensibilitat. Expliciten la ràbia, la impotència, la necessitat de desfer-se d’aquesta
rèmora, de sortir del túnel, de cridar, de tornar a ser elles mateixes… a través
del relat de casos concrets, de veus que prediquen un rere l’altre tots els
tòpics estúpids que justifiquen l’aberració, de l’autoqüestionament, de frenètiques
coreografies i teatre físic, de sons que surten del ventre i del sintetitzador,
de silencis, d’una il·luminació imaginativa amb làmpades, fluorescents i focus
manipulats ocasionalment a pols… i de la música, composta i interpretada en
directe al piano per Clara Peya. Com sempre, commovedora.

La proximitat
amb què les creadores s’adrecen al públic és fabulosa, trencant diverses
vegades la quarta paret –aquella barrera imaginària que separa actors d’espectadors–
per explicar com han afrontat una escena, aturant-la per prendre el valor
suficient per afrontar-la o detallant com s’ha compost la banda sonora “que plora
amb la mà dreta i pateix dissonàncies amb l’esquerra”. També comparteixen què
els ha aportat el procés creatiu d’‘Aüc’, un viatge ple d’aprenentatges que, funció
rere funció, sembrarà en elles mateixes i els espectadors fins al dia que,
finalment, podrà no passar res per demanar l’hora a un desconegut.