De nou al Píndoles, el festival que recull i impulsa alhora la gran inquietud creadora de molts artistes emergents, que veuen en aquest format de petites i senzilles produccions, no per això menys ambiciones artísticament, una forma accessible de desfogar-se en el seu camí a escenaris més grans i complexes. Com en algun moment ja he dit, d’una manera semblant al que passa amb els curts en cinema. I ens demostren que en 15 minuts es poden explicar històries completes força bé.

Aquesta tercera edició ens porta un festival i un entorn (l’Alberg Mare de Déu de Montserrat, del Carmel barceloní) totalment madurs i consolidats en el mapa cultural, amb un públic fidel que omple les sessions, amb la novetat de la xafogor que ha caracteritzat aquest darrer cap de setmana.

Proposta més variada que mai, segurament ja amb problemes per a triar la gran quantitat de propostes, alimentades també per l’existència de sales especialitzades a la nostra ciutat. Com també he dit algun altre cop, el microteatre ha vingut per a quedar-se. Llarga vida!

Molt valorable proposta dels tres components de la companyia, creadors i intèrprets alhora, d’una ‘píndola’ (mai millor dit) sobre un poeta prohibit en el seu temps (el de la post-guerra) i descobert anys més tard. Entre d’altres, Lluís Llach va musicar la seva ‘Cançó a Mahalta’ d’una forma magistral, poema que es va reconèixer entre els varis que l’actor (els altres dos eren els músics) va anar desgranant. En aquest sentit, l’evolució de l’espectacle alternant notes sobre la seva vida, cartes que va escriure a les persones properes i els mateixos poemes, resulta molt harmoniosa: combina text, música (dos instruments de vent) i moviment de dansa. Aquest darrer component, potser el que menys hi aporta, donat que música, veu i moviment escènic de tots tres intèrprets combina a la perfecció, i ajuda a transmetre, en els escassos 15 minuts de durada, tot un missatge poètic, i alhora l’acostament a un artista que la malaltia es va endur prematurament als 32 anys.