Diu la cançó dels 80 del grup Coz que Las chicas son guerreras. Ara ells mateixes ja  s’armen amb una bateria i un programa late-show que no permet descans. Amb un humor ben engre, la clown se’n riu de la bellesa, de la moral, de la salut, dels programes d’autoajuda, de la situació laboral… Vaja, del mort i de quji el vetlla. Ho fa en un format de carrer que recorda molt al que s’utiltiza per a atraure públic i que posin cèntims a la gorra al final de la funció, en espais teatrals molt informals. Aquesta pallassa que mira de trencar amb tots els tòpics coincidiria molt amb l’Alba Sarraute de Mirant a Yukali i La diva (yo soy la otra), però amb barteria, en comptes de saxo, i sense acrobàcia. El seu guió és clar però està molt obert a integrar les respostes del públic; és desperta i voraç. Insaciable en el desgast físic, en portar l’acudit al límit (sense arribar a esgotar). I finalment amb una invitació a trencar amb tot que constata que les dones són guerrers i que ja no cal que ho canti un grup de pop dels 80. Elles ho demostren en viu i en directe (sobretotl si hi ha tota una claca de pallasses que no perden passada i que fan créixer més la rebeldia de Jimena Cavalleti. Que tremoli el patriarcat!