Podríem trobar-nos en un indret semidesèrtic,
enmig d’una platja, un noi construeix un ninot amb un tub de fusta i unes
branques sobre una planxa rectangular de fusta. Ell és molt formal. En aquest
paratge perdut entra una noia, un pèl entremaliada, qui amb un tres i no res desmonta
el que ell ha construït amb molta cura.

La fin
demain de la cia. Zirkus Morsa (Alemanya) és una
fàbula sobre la complicitat de dos nàufrags que es revela en cada gest de Rosa Wilm i Moritz Böhm (ella i ell), i el tub
i la planxa (els dos artistes inanimats). Tots quatre s’embarquen en un sens fi
d’aventures/coreografies acrobàtiques teixides amb delicadesa i harmonia.
Juganers i persistents. En una part, ella s’aguanta amb el cos doblegat sobre
les cames, mentre ell inclina la planxa cap amunt. O bé, en un altre moment,
fan una torre amb el tub entre els dos. Al llarg de la peça la confiança entre
els dos creix i els equilibris són més desafiants. Ell es deixa anar, i ella es
torna més atenta amb ell. Trobar l’equilibri junts és l’objectiu i pel camí un
tub i una planxa desencadenen les ocurrències més imaginatives.

L’espectacle és una
delícia, amb un bon ritme i unes dinàmiques ben construïdes. Tanmateix, el
disseny de llums o bé les limitacions tècniques de la sala (el Teatre Bravium,
no deu ser dels més ben equipats) no acaben d’enlairar la poesia de la peça, i
el muntatge musical sovint resulta massa mecànic. Ara bé, si La fin demain torna a naufragar per
terres catalanes, no ho dubteu: aneu-hi. Us quedareu amb la boca ben oberta i
quan aconseguiu tancar-la, somriureu.