Ernesto Collado és un artista compromès. Li agrada ser molt coherent amb el que presenta: que respongui bé a la seva obsessió i amb una representació ben despullada, honesta. Alhora és juganer posant alguna broma, algun cert to còmic, dantesc als seus personatges (només cal pensar en el xaman abduït de Si sabes lo que hay, l’indi desproveït de tot artifici a Montaldo o els paletes militants de la Natura i la humanitat menys elitista a Constructivo. Ara sembla que ha arribat a un súmmum amb la peça Landscape. De manera similar a la companyia valenciana El pont flotant (Com a pedres, 2006), hi ha referències concretes que es traslladen en viu i en directe al centre de l’escena.

Si aquests dies, Pep Tosar signa a Federico García, un documental sobre Lorca en què signa un travelling sobre les vies del tren del trajecte de Madrid a Granada (i acaba gravant les seves passes per un camí pedregós que, possiblement va ser un pot estar enterrat el cos del poeta o on el deurien executar uns falangistes sense judici i amb molta ràbia per tot el que representava) Collado prefereix gravar la quietud. La contemplació màxima només tallada pel so de la Natura i les seves paraules incessants que projecten una reflexió catàrtica. Contemplant un enterrament Neolític se sent connectat, part de la memòria, de la història. Del present i amb arrels que l’arrosseguen des del passat. La Natura és la més gran de les representacions. En aquest sentit, és inútil voler representar-la: n’hi ha prou en oferir-la a l’espectador neta de prejudicis, de temps, de mirades que es despleguen. La Natura és una i  l’home ha de provar de cohabitar-hi, des del respecte i l’agraïment. 

Collado no apareix a l’escena (és l’únic personatge que es representa) a diferència de la resta en què entren els que diiuen que són. I no actuen, Només es mouen bressolats pel vent que evoca la Natura. Simpàtic, quan pensa que l’espectador necessita una pausa, canvia la imatge i projecta el moviment en una estació d’autopista. és una àrea de descans. El cos, carregat de pressa, li fereix tanta quietud. Collado convida a ser estúpid i disfrutar  de l’avui i de l’entorn. Advoca per uns artistes que no es distancien de la realitat, si no que demana una militància absoluta a uns pensaments que no han de combregar necessàriament amb una ideologia política. Ho diu ara tot admetent haver-se sorprès per la immensittat del moviment 15 M del 2011. La contundència i simplicitat del discurs li va obligar a replantejar prejudicis i veritats del seu dia a dia. Ara no actua, contempla.