En el seu característic to incendiari Artaud va deixar escrit que “viure no és altra cosa que cremar-se en preguntes”, seguit d’aquella màxima tan cèlebre: “No concebo l’obra al marge de la vida”. La cita ve al cas de la presentació d’un incòmode creador, Milo Rau.

Cremar-se en preguntes és una bona definició per a un teatre gens plaent, que cou sense guarir, que satura la percepció fins a estripar la nostra consciència d’espectadors benpensants. Sense concessions a la satisfacció idiotitzant del curt termini, les creacions del també periodista suís deixen un solatge que acabem de pair dies o setmanes després de la representació. Obra i vida, ficció i realitat, coordenades barrejades d’una forma de representació que ens bufeteja amb la nostra pròpia mà. Teatre documental? Realitat performativa? En aquest cas les etiquetes importen poc.

‘Five Easy Pieces’ és com una punyalada al cor. La pirueta implica utilitzar nens per explicar les misèries dels adults, en concret el periple del pederasta i assassí Marc Dutroux, biografia narrada en paral·lel a la història de Bèlgica. El joc metateatral, la reflexió sobre la pròpia representació, fa que adquirim la distància necessària per engolir els encenalls de les diferents escenes. Els documents de la realitat en cru, com sempre, són suficients per enlairar la funció i l’artefacte de la representació,  una mena d’assaig continuat que puja en diferents lectures que van a l’essència mateixa del teatre. Sal a la ferida, un cop més, cremar-nos en les preguntes que la vida no és capaç de respondre.