La dramaturga Mercè Sarrias (Barcelona, 1966) ha situat els dos personatges d’aquesta obra en un espai físic allunyat del caos urbà i en un temps futur, però tampoc no gaire allunyat de l’actualitat. Un espai als afores, amb canonades que semblen en desús, algunes tomaqueres plantades com si fossin flors, una mànega de reg i tot entre dipòsits d’aigua.

L’aigua és vida, diu una executiva en off i en projecció amb el rostre entretallat i multiplicat per la pantalla espontània que formen dues dotzenes de grans dipòsits apilats. L’espai, fred, inhòspit, allunyat de la pretesa civilització té elements de llar: una cadira plegable, un paraigua de sol, una prestatgeria de llibres…

Elles dues són aparentment dues sensesostre, però és una opció no accidental sinó que han escollit lliurement. Tenen entre 50 anys (Adela) i 40 (Eva). Una s’ha instal·lat en el solar perdut sense intenció de moure-se’n. L’altra l’ha coneguda precisament en aquesta mena d’autoexili, però encara fa esport i corre per la ciutat i fa feines precàries com per exemple repartir fulletons.

És Adela la que ha escoltat una conversa en un banc d’un parc sobre un pla d’assassinat. I quan l’explica a l’Eva comencen un dilema sobre si cal que avisin la presumpta víctima o no. És a dir, sobre si des del seu exili intervenen en el destí que l’atzar els ha confiat o si se’n mantenen al marge refermant-se en el seu autoexili sobre qualsevol compromís social.

L’obra és volgudament enigmàtica, malgrat que el discurs entre els dos personatges malda per treure’n l’entrellat. I només un cop d’efecte escènic al cap dels 75 minuts de durada justifica la presència dels dipòsits d’aigua apilats, del fusell que durant tota la representació poleix i neteja l’Adela i de la carta picada a màquina d’escriure antiga, de les que es troben a les botigues dels brocanters per 20 o 30 euros.

Diria que la relació entre Eva i Adela vol ser violenta, però que, en tractar-se de dos personatges femenins, aquesta violència queda, si més no, volgudament maquillada, sense sang ni fetge. ¿Imaginem per uns moments la mateixa situació amb dos sensesostre masculins…? Crec que Mercè Sarrias ho té previst. Alcohol, borratxera, insults i cops i tot. En canvi, aquí, inserida l’obra en el cicle de la Beckett «La revolució dels gèneres. La construcció d’estereotips en la ficció», cadascuna de les dues protagonistes lluita pel seu espai de decisió sense que arribi la sang —o l’aigua— al riu: fugir quan el solar corre perill de ser reocupat per l’expansió inversora i recular cap a la ciutat amb el que s’ha deixat enrere o plantar-hi cara defensant el territori conquerit, amb el fusell ben carregat. Un voldria que l’efecte escènic final hagués tingut fugaces preqüeles que haguessin predisposat els espectadors a esperar-ne alguna de grossa.

L’estrena de l’obra a la nova Sala Beckett ha estat accidentada perquè l’actriu Sílvia Bel, que va patir una lesió al colze en un dels assajos —sembla que hem entrat en temporada de lesions si recordem la de l’actriu Laura Conejero al Teatre Lliure actuant a «L’ànec salvatge» amb el braç en cabestrell—, va haver de deixar les representacions només uns dies després d’haver estrenat. Suspeses uns dies, sisplau per força, les funcions, l’ha substituïda en un temps rècord de preparació l’actriu Montse Germán, en el paper d’Eva, que ha fet tàndem amb l’actriu Rosa Renom en el paper d’Adela, la mestressa del fusell i, de fet, la mestressa també del discurs. (…)