Els temps canvien i els contes s’hi han d’adaptar.
Pel camí, però, perden personatges, objectes i situacions que tenien sentit en èpoques
passades, però que no s’avenen amb la sensibilitat actual. Així, per exemple,
la Bella Durment ja no espera passiva que un príncep la desperti amb un petó,
sinó que és una dona alliberada que trencarà la maledicció de la bruixa sense
ajuda reial, i la Caputxeta ha canviat el tradicional cistell per una motxilla,
molt més pràctica i fàcil de carregar. El petó i el cistell, absents en les versions
modernes dels contes clàssics, han estat emmagatzemats juntament amb altres elements
oblidats en una cova estranya, a la qual va a parar, gairebé per obra de màgia,
un adolescent que està fart de rebre ordres dels grans. Allà, a la cova dels
objectes oblidats, potser s’adonarà del que significa viure apartat del món,
oblidat per tothom…

Aquesta podria ser una de les lectures de Contes
1.0, però l’espectacle escrit i dirigit per Anna Roca no pretèn articular
missatges complexos ni moralitats finals, com passa als contes. La proposta
escènica és desimbolta, alegre, amb un punt de suspens que li cau molt bé; la
implicació del públic, arribat el moment àlgid de la funció, és directa, generosa…
La posada en escena és àgil, els diàlegs, ràpids, el treball dels actors,
dinàmic. L’objectiu és divertir i, si de cas, fer-nos pensar si algunes de les
esmenes que s’introdueixen als contes de tota la vida són de debò necessàries o
si potser fem un gra massa alhora de protegir els més menuts: caldria treure
les llaminadures de la casa de la bruixa de Hansel i Gretel perquè el sucre no
és bo per les dents? Evitar els caçadors (tan recurrents als contes com els llenyataires)
perquè no hi apareguin armes de foc? Són propostes inventades, però gens
improbables…