Tal i com resa la sinopsi,

Un show de
clown, enèrgic i energètic, catapultat per la millor música en
directe. Sketch a tempo matemàtic. A l’escenari els artistes lluiten
perquè res no s’entengui.
Cançons pròpies. Gags absurds.
Cabaret. Res no té sentit i tot és possible. Cap ordre establert. És el
caos del pallasso. Improvisació: sortir i jugar. Divertir-se passi el
que passi, i qui sap què passarà avui. I demà. I demà passat. Això és la
selva. Voleu riure? Esteu convidats.

tot plegat
és una bogeria, una autoparòdia del Guillem, arropat pels músics
(excel·lents, i que s’atreveixen amb petits moments interpretatius) que
es nota que porten un grapat de bolos gaudint i perpetrant l’espectacle.
Quan vaig preguntar algú que l’havia vist varis cops ‘de què va
Marabunta?’, només em va respondre: ‘ho has de veure’.

Sobre
tota la part en què el Guillem ens ofereix números absurds, divertits i
passats de voltes, res a dir. És un divertiment i com a tal s’ha
d’agafar. A partir de certa edat, infants i joves el gaudiran per
transgressor, així com els adults que els acompanyin (o no).

El
tema és que la darrera part de l’espectacle toca moure a tota la
concurrència, i això ja són figues d’un altre paner. Si la sala és plena
de jubilats (ostensibles) com el cas del Casino Llagosterenc, un
espectacle tant interactiu hauria d’adaptar-se a les poques o
inexistents ganes de part de la platea de convertir-se en protagonistes
actius de la bogeria organitzada. Al capdavall, convidar al respectable a
fer ‘allò que vulgui’ però seguint les instruccions de l’oficiant, en
un desig d’obrir-nos els ulls a tantes limitacions com té la vida i la
societat en què vivim (ens toquem poc, ballem i ens divertim poc, i som
poc espontanis, ve a ser el missatge), no deixa de ser una contradicció.Recomanable, sobretot, per a públics joves (8 a 20 anys) i desenfadats sense edat.