Mercè Sàrrias ha volgut crear dos personatges femenins extrems, estranys, amb alguns brots psicòtics que els fan reaccionar de forma imprevisible en el seu autoexili a la indigència. Viuen en una societat a punt d’esclatar, en què els serveis bàsics han passat a ser moneda de benefici del capitalisme més deprevat, sense escrúpols. La situació de la parella, que vol viure apartada de tot, sense esma per a res, si no a viure el seu desterrament en què volen viure l’emoció de veure com madura un tomàquet, d’una tomaquera esquifida recorda prou als Dies feliços de Samuel Beckett (la darrera versió va ser al Lliure de Gràcia, al 2014). és un món amb un futur molt poc prometedor. 

Sílvia Bel (tot i anar amb el braç immobilitzat a causa d’una inoportuna caiguda poc abans de l’estrena) i Rosa Renom són dos personatges tant esquerps com empàtics. Que han sabut trobar l’amistat en aquesta relació d’entrega desinteressada. Viuen en una mena d’abocador a esquenes de tothom, viviont de les engrunes, dels dipòsits d’aigua oblidats i, probablement, poc sanejades. Tene nuna voluntat de, des de la misèria, voler fer un Bé al Món, aturar la Maldat. Com si fos un Timó dAtenes. O com aquell univers de supervivent enmig de la deixalla i les ombres de Wasteland, inventat per Lluís Danés. Al treball interpretatiu que furga en matisos  prou inestables volgudament, li acompanya un espai inquietant, que contrats el blanc dels dipòsits d¡’aigua amuintegats amb el verd dels racons. I una projecció que escup una evident imposició. No s’entén on volen anar a parar aquestes dues antiherois, incapaces de revoltar-se amb astúcia ni d’adherir-se al sistema. Tot és decrèpit, acabat, impossible de redreçar. Una apocalipsi que, sense girs o denúncies efectivament cau al pou davant la mirada atònita d’un públic que espera un cop (cap a l’esperança o la tragèdia) que arriba en tot cas, molt plana. Llàstima.