No ho dubtis: si estàs buscant un prostitut avalat pels comentaris
entusiastes dels seus clients, i  capaç
alhora de muntar-te si cal una bona performance avalada alhora pel seu ampli
bagatge artístic, Daniel Hellmann és el teu home. I ell atendrà molt gustós la
teva trucada ( per alguna cosa, el primer que fa a l’escenari és exhibir el seu
número de telèfon ) , i es mostrarà disposat a fer realitat els teus més íntims
desitjos . Els que l’han provat i coneixen les seves prestacions, en diuen
meravelles d’en Daniel. I el seu carisma i encants personals,  són ben a la vista.

Dit això, cal afegir que contactar amb el
Daniel no us té que reportar cap mal de cap relacionat amb els problemes de
consciència, perquè ell fa ben a gust la seva feina, i reivindica el dret a
realitzar-la com una opció personal tan digna com qualsevol altra. Qui vulgui
entrar en victimitzacions  i/o jugar a
psicoanalitzar la seva postura intentant relacionar-la amb traumes , pressions
o penúries econòmiques sense sortida que obliguen a fer feines que rebaixen la
dignitat humana, ho té molt cru en el seu cas. El Daniel divideix la seva vida
professional entre els escenaris i el sexe de pegament, i –el que és més – ,
sap treure-li plaer i creativitat a les dues vessants. Però evidentment, sap
també que per molt que ell gaudeixi de les seves opcions i  insisteixi en treure-li dramatisme a la que té
a veure amb prostituir-se , hi ha molta gent que segueix sense entendre-ho.

I per això neix precisament “Traumboy”: per
explicar-se, per treure-li ferro a l’assumpte, per respondre a les nostres
preguntes sobre el tema, i per fer que, per una vegada, les seves dues
personalitats laborals coincideixin en un mateix escenari. Si encara restava
algú al seu cercle o entre els seus companys artístics que desconegués la seva
faceta com a treballador sexual, ara ja n’ha quedat ben informat. I si algun
client adopta en aquest cas la postura d’espectador, també és molt benvingut.

Tot plegat, li serveix a Hellmann per
construir una proposta que ell condueix amb habilitat, bons recursos escènics ,
i aquell carisma al qual ja m’he referit. El que no impedeix que, arribat un
determinat punt de la performance, les expectatives es desinflin lleugerament.
Hellmann comença amb un plantejament que enganxa, i en el qual els ingredients
( l’eixerida confessió personal, el toc de morbo normalitzat, l’humor, l’apunt
reivindicatiu …) es presenten prometedorament ben  mesurats. Però a mitja representació, es
lliure potser un punt massa a la fàcil opció de la pregunta formulada en
directe pel públic present a la sala. Tot plegat, sense descartar el que acaba
semblant una campanya d’auto promoció publicitària, quan arriba l’hora de fer
desfilar per l’escenari la llarga llista d’elogis regalada per la molt
satisfeta clientela . Són aquests aspectes, els que banalitzen potser un xic
aquesta proposta, d’altra banda, notable en molts sentits. Amb els recursos que
mostra a l’escenari, no és estrany que els clients d’en Daniel acabin ben
contents i amb ganes de tornar-hi. Però fins i tot a un noi amb tants recursos,
li pot fallar una mica de vegades la dramatúrgia de tot plegat.