(…) Als que han nascut a finals del segle XX els costa abandonar aquella idea de «Món feliç» inspirat en la distòpia d’Aldous Huxley que els han promès en versió Disney, on les fades encara concedeixen desitjos i ofereixen regals, els àngels porten ales, els dimonis amb cua roseguen la mala consciència, les bruixes malèfiques han canviat l’escombra tradicional per potingues d’altra mena i els nous éssers humans són asexuats, cibernètics i utilitzen un llenguatge sincopat.

Tota aquesta sensació d’influències d’infantesa i adolescència és la primera que segurament rebran els espectadors d’aquest espectacle teatral de gènere inclassificable, «Wohnwagen», un títol que fa un joc de paraules entre «viure» i «caravana», ni que la caravana, la cobejada rulot, a vegades, sigui una cabina de vàter de carrer. (…)

«Wohnwagen» és un espectacle de sensacions: il·luminació, paperets, llaunes de beguda, boses de xips, paraula multilingüe, música en directe… No hi ha interès de lluïment actoral personalista sinó el de crear sentiments col·lectius —«els protagonistes estan asseguts», diuen d’entrada interpel·lant els espectadors— mitjançant una feina d’equip. No hi ha una dramatització convencional perquè ni que no pretengui trencar amb els esquemes teatrals establerts sí que els qüestiona, i s’hi rebel·la, i vol fer arribar el seu missatge amb un registre que hauríem de titllar convencionalment de «contemporani» si no fos que el terme «contemporani», a hores d’ara, caduca ràpidament. (…)

És ara quan «Wohnwagen» agafa un caràcter de creació pròpia, revisada, i de posada en escena catalana sense abandonar la barreja multilingüe que vol reflectir l’Europa jove actual, la de l’Erasmus: català, espanyol, francès, italià, anglès i alemany. Una barreja que es fa més que evident en un monòleg «angelical», pel personatge que representa, de l’actriu —i també cantant sorpresa en una de les intervencions musicals en directe—, Laura Weissmahr, i que inclou totes les llengües en una, com si es tractés d’un joc d’embarbussaments. (…)