(…) El muntatge «Celestina», amb el segell estètic del Teatro de La Abadía però també amb el més tradicional de la Compañía Nacional de Teatro Clásico, és una obra difícil d’escenificar perquè és més aviat una novel·la breu. I això obliga els personatges a actuar encotillats pel text que inclou monòlegs dins dels diàlegs i a no deixar res per dir perquè la trama no s’espatlli.

L’actor i director José Luis Gómez ha transgredit d’entrada el perfil del personatge protagonista, el de la Celestina, i s’ha posat en la seva pell en un exercici de transformisme i amb un to que a vegades sembla que baixi del Sacromonte de Granada i a vegades es quedi passejant pels jardins de l’Alhambra amb un discurs i una actitud més senyorívola.

El muntatge, que no s’ha pogut escurçar més enllà de les dues hores i mitja sense interrupció, acaba arrossegant els espectadors per l’audició del text més que per l’acció dels intèrprets. Si bé l’espai escènic és gegantí —veient-ne les estructures, pensava que els ponts volants anirien molt bé per a l’espectacle «In memoriam. La quinta del biberó» i làmbientació de l’Ebre, del Teatre Lliure— la seva utilització sembla més feta per complir amb la grandària d’un escenari que per donar-li un resultat efectiu.

Deia que aquest muntatge respira aires del Teatro de La Abadía però també de la tradició del Clásico que ara fa trenta anys va fundar el desaparegut Adolfo Marsillach. Conjugar els dos estils no es feina fàcil i al final la balança s’acaba decantant cap a un costat o cap a l’altre. M’imagino una «Celestina» totalment trencadora: prostitució contemporània, macarrons explotadors i parella jove manipulada i víctima del seu clan. Esclar que, si fos així, potser aleshores sí que el mateix Fernando de Rojas s’aixecaria de la tomba i acabaria renegant de la seva obra. (…)