Els tres rols de força de La Celestina són Calisto, Sempronio i, lògicament, la vella alcavota. Sobre aquest trípode se sosté l’obra. En el present muntatge, la pota més ferma l’encarna, sense cap dubte, José Luis Gómez, amb una interpretació enèrgica, dúctil, matisada i alhora frondosa de la cèlebre adobavirgos, amb elements d’utillatge d’especial intensitat i sentit com l’inquietant ull de vidre, i altres ben galdosos com la inversemblant bossa de mà que tragina i el feix de bitllets de banc per visualitzar les cent monedes d’or amb què comença a untar-la el jove enamorat. Ara bé, ni aquest (Raúl Prieto) ni el seu criat (José Luis Torrijo) estan a l’alçada interpretativa que requereix la peça i l’espectacle coixeja de forma ostensible. Més versemblant i colpidora resulta Melibea (Marta Belmonte), delicada i trencallosa en el seu boquejar de peix fora de l’aigua quan ha tastat el verí de l’amor. La seva lluminositat recolza en una molt decidida Lucrecia (Diana Bernedo). Fa de pare un Chete Lera que el directe escènic deixa molt lluny dels seus encerts cinematogràfics. L’adaptació no acaba de ser prou àgil, i a l’espai escènic li convindria una sobrietat radical. Tanta plataforma, escales i passadissos fan més nosa que servei, en canvi l’escenari inclinat és tot un encert.