S’autoanomenen Les perones i s’han proposat divulgar la veu,
els fets i el pensament de qui honoren amb una fe i una fidelitat infrangibles:
la carismàtica Eva Perón. Fan reunions periòdiques en diferents indrets dels
país amb la idea de celebrar trobades i veure créixer el nombre d’acòlits i
simpatitzants. S’ajuden d’una vistosa ornamentació religiosa, d’una litúrgia efectiva
i d’una considerable capacitat de persuasió, però la seva basa principal és la
música; peces musicals de totes les èpoques i estils –sempre relacionades amb
el personatge, i de les quals David Pintó s’ha encarregat de versionar la
lletra per tal d’adaptar-les als objectius de la congregació– que mesclen tangos,
coples, una conegudíssima cançó popularitzada per Violeta Parra, una altra procedent d’un no
menys famós musical o la formidable “Don’t cray for me, Argentina” que va unir
les veus dels espectadors en un himne de germanor.

Anys després d’aquell Eva
Perón, de Copi, estrenat al Teatre Lliure, Jordi Prat i Coll (Girona, 1975)
torna a un personatge que, segons diu, l’atrau i l’intriga. Aquesta vegada,
però, s’hi acosta des d’una òptica absolutament personal –a més del director
també n’és l’autor– i el converteix en un musical que li permet plantejar, en
un to casolà, distès, divertit i en algun moment fins i tot una mica burleta,
temes com la idolatria, el populisme, la devoció…

L’ofici, en el sentit més ampli de la paraula, és a mans de
tres perfectes oficiants amb xandall i sabatilles esportives que tan aviat
s’encarreguen de llegir les pàgines de La
razón de mi vida –autobiografia d’Eva Perón– com de confessar, repartir la
comunió o passar la bacina.

La veu clara i potent d’aquest bon cantant i actor –amb una
sensacional vis còmica– que és Jordi Vidal, i la d’Anna Moliner –dolça, dúctil
i expressiva– s’adapten perfectament a les pautes marcades per Andreu Gallén,
pianista i director musical que imprimeix ritme, força i color al muntatge. Tots
tres conformen així un tercet brillant i compenetrat que sap guanyar-se el
públic des del primer moment.

Sigui perquè la complicitat que hi ha entre els quatre
components de l’equip –que ja van coincidir a Cruzados y liceístas (TNC, 2014)– és d’allò més evident; sigui
perquè la proposta és engrescadora o el personatge, temptador, el fet és que el
dia de l’estrena el ritual va funcionar, i el rèquiem va convèncer no només els
adeptes sinó també molts dels escèptics que omplien La Planeta, convertit en
temple i altar dels peculiars “perones”.