La primera postura que es veu del cos de la
ballarina no és gens habitual com inici d’un espectacle: situada d’esquena al
públic, damunt les dues cames amb el cos abocat endavant i les mans tocant el
terra, Yasmine Hugonnet dóna pas a un seguit de moviments quasi imperceptibles
que agafen forma i dimensió a mesura que avança l’espectacle.

La postura inicial transmuta en un cos estirat
a terra, boca terrosa, que ondula de manera inapreciable, com si es tractés d’un
rèptil mandrós.  L’esforç físic només es
percep en un quasi impalpable tremolor de cames, la resta tot és tènue i subtil.
 

Una llarga cabellera tapa la cara a la
ballarina i no ens deixarà veure-li  el
rostre fins ben entrat el muntatge. Amb gran habilitat, Hugonnet juga amb aquesta
mata de cabell  per donar-li un relleu
important a l’hora de construir suggerents imatges sobre un terra i un fons blanc.
Delicades postures que creixen en bellesa i sensibilitat quan la ballarina es desprèn
de la camiseta i de les malles i ofereix una nuesa poètica com a instrument de
creació i sublimació.

Peus que serveixen de falca per fer lliscar el
cos, mans que posen l’accent final a una postura mòbil, dits d’un peu que
agafen la cabellera amb gran habilitat i amb una imaginació lloable. Enginy que,
en determinats moments, ens remet a figures escultòriques i fins i tot a la
imatge de Nijinsky a l’Apres midi d’un
faune,  pel gir del tors i la postura
de les mans.  

Tot fet amb delicadesa, sense pressa, com
tampoc sense música, tan sols amb una respiració molt ben controlada, quasi imperceptible
fins a arribar al final del muntatge, quan l’artista, asseguda a terra mirant fixament
un punt llunyà, emet un reguitzell de sons i paraules sense moure els llavis, desvetllant-nos
que a més de ser una notable artista gestual és també una ventríloqua amb tocs
d’humor.