Quan tres instrumentistes de corda es
queden sense feina i, en comptes de fer-la sonar, es troben fent-hi equilibris
es converteixen en funamviolistes. Aquesta inestable situació transitòria plena
d’esperances i temors és el fil argumental que lliga –sense reblar– un
espectacle musical diferent, original, ja que traspassa els límits del format
concert incorporant altres disciplines a l’escena com el cant, la dansa i el
teatre d’humor.

Així, lluny d’una audició convencional
de violí, viola i contrabaix, l’espectador assisteix a una posada en escena on
els personatges expressen els seus sentiments més enllà de les melodies que
interpreten, canalitzant-los en el seu propi cos. Hi haurà moments d’incertesa
sobre puntes de clàssic, d’alegria amb el vistós can-can, de nostàlgia vocàlica
sota la llum de la lluna, de diversió evocant conegudes tonades de la televisió,
de complicitat, de desavinença… moments de vida, en definitiva, transmesos
amb una molt ben pautada coreografia que gairebé no permet parar quietes les
músic-actrius i les fa brillar equitativament, amb solos inclosos.

Poden tocar estirades a terra,
assegudes a un banc amb els peus enlaire, d’esquena a l’instrument o tot
ballant un tango, que la melodia no se’n ressent. Precisament, la qualitat
musical és el pal de paller del muntatge, que troba en l’acoblament de les
instrumentistes i els constants arranjaments sonors l’èxit de la proposta. Els
signen elles mateixes cosint un repertori de 16 peces que abraça des d’Amadeus
Mozart (Symphonie 40), Antonio Vivaldi
(Les quatre estacions. Hivern i Estiu)
i Georges Bizet (Carmen) a Nino Rota
(Viva la Pappa), Gene de Paul-Don
Raye (You don’t know what love is) i
Henry Mancini (Pink Panter & The
Inspector), entre d’altres. Potser l’espectador no sabrà dir amb exactitud tots
els títols i els seus compositors (per això existeixen els programes de mà!),
però reconeixerà de seguida les cançons ja que totes formen part de l’univers
musical global. En aquest sentit, l’espectacle esdevé una bona fórmula per apropar
la música a diferents públics.

La dramatúrgia no experimenta la
mateixa sort. Malgrat l’argument que explicita com afronten la pèrdua de feina i
una escenografia austera però escaient, hi manca una història més sòlida que
aporti diferents capes als personatges o, si més no, un relat interessant menys
anecdòtic ni lliurat episòdicament a la interpretació personal del pati de
butaques. D’altra manera, algunes situacions queden desdibuixades i no s’esprem
una imprescindible empatia que podria generar-se fàcilment per la temàtica que
s’està tractant, malauradament tan propera als nostres dies. S’ha de dir també
que l’absència de paraules dificulta enormement aquesta missió –que li
expliquin a la dansa!– i que l’espectacle pot perfectament voler prioritzar el
gaudi de la música per sobre del relat al qual estem més habituats.