Potser sí que cal fer cara d’emprenyat. Però que bonic que seria,  trobar una sortida encoratjadora per a tots, des d’aquesta voluntat de revolta. Lali Álvarez va fer una incursió a la dramatúrgia i direcció amb Ragazzo, una peça multipremiada que donava humanitat a la víctima de la càrrega polícial en una concentració del FMI a Gènova. Ara, aquesta activista social que utilitza el teatre per difondre el seu plantejament radical ha volgut esventrar els budells de Barcelona. I ensenyar les vergonyes.

Certament, està molt bé enfrontar allò que aproven els polítics ben intencionats amb grans titulars i el que succeeix en realitat a la capital. Més, després d’uns anys en què cada cop els drets es troben més a la intempèrie, buidats de defensa. Com a Ragazzo, es torna al testimoni que ho explica en primera persona. Narren la crònica d’uns fets que són desproporcionats i que, fins i tot, la justícia ja ha dictat sentència exculpatòria. Sentir l’angoixa, notar-la, comprendre que qualsevol algun dia pot ser víctima d’una violència de la policia que ha de garantir la seguretat, la pau, i que ha fet abús de la força, potser per sortir-ne indemne (com revelen les rèpliques dels policies mentre intenten desallotjar la plaça Catalunya els dies del 15M).

El problema és de fons, segurament. N’hi ha prou en indignar l’espectador? Certament, és tot un repte. Però el que cal és donar una sortida a aquest angoixa. Parlar del fill i de l’hort al Pirineu, sí. I de reconèixer-se humana perquè ha abandonat la resistència. Però caldria donar al personatge una pau interior que es mereix. Amb la narració dels fets, ells esdevenen  una mena d’icona (que és del que es va voler apartar a Ragazzo). 

Per últim, la peça cau en una perillosa demagògia. És necessari criticar i blasmar el policia violent, però no és just fer-ho de  tota la policia ni del sistema que la sustenta (i controla). És imprescindible criticar el que està podrit d’un sistema social i polític com és la tortura a la presó o a comissaria, però cal admetre que la democràcia permet mecanismes per corregir-los (insuficients, segurament, però són camins que una dictadura mai aceptaria). De la protesta ha de sortir una proposta. Si no tot és queixa (justa i denunciable) però estèril. Que només ajuda a ser més escèptic de tot i voler desentendre’s de tot. I, probablement, aquest no és el que pretén aquesta peça valenta, dura, amb imatges poètiques (tendres alguns cops i sense compassió, altres). Li ha faltat saber quin és el port on volia atansar l’espectador.