Teatre
polític. Sota aquesta premissa es presenta la companyia El Martell,
segon premi DespertaLAB 2016 convocat per la bona entesa entre Sala
Àtrium i Nau Ivanow. La violència com a argument, d’ençà que van
tractar del tema en la seva primera obra mentre acabaven els estudis
i que en aquesta primera peça comercial arremet contra el triangle
que formen amor, sexe i monogàmia. Talment com si filosofessin,
escruten les entranyes d’aquella estructura social i de construcció
cultural per desentrellar el moll de l’ós: el romanticisme.

Ho fan
d’una manera particular: teatre físic, text, cant, uns breus apunts
de ball. Cinc intèrprets sobre l’escenari, sense nom, com per
significar un anònim generacional, una història de la humanitat des
d’antic i fins als nostres dies, a través del qual podem resseguir
el fil d’aquella cotilla, una imposició que de tant subtil és
imperceptible. Ressonen aquí les paraules del filòsof Michel
Foucault: la norma travessa els cossos, es fa corpòria. I així ho
expliquen: en format de conte amb una parella que sobreviuen 20 anys
de relació i que Andrea Portella i Josep Sobrevals dibuixen amb
complicitat; el dissident emocional, sempre disposat a negar l’amor i
a qui Martí Salvat dota de forta presència; la romàntica
impossible, rol que Andrea Martínez afila quan recita sonets; i
l’actualització del mite de Narcís i que Sergi Gibert executa amb
contundència. Tots són estereotips, models de conducta, línies per
on circular, fletxes en sentit únic. La pregunta és precisament on
recau la llibertat individual en tot aquest entremat històric i
cultural.

Teatre
dins del teatre, (re)presentació al capdavall de les condicions de
possibilitat, i que és doble qüestionament en posar en paral·lel
també la mirada espectadora i el joc escènic. El complex entramat
dramatúrgic és obra de Laia Alsina Ferrer i d’Aleix Duarri, com a
ajudant de direcció. L’ímpetu, l’energia, les ganes d’explicar
tantes coses, tanta veritat, els arrossega a un excés de durada i
una xarxa massa espessa de successos. Natural: desbocar-se en aquest
cas és sinònim d’intensitat reflexiva, de ràbia i noblesa. Temps
hi haurà per a què la companyia trobi serenor, tranquil·litat -que
no menys raó- per posar en evidència l’absurditat de temes com
aquest que tracten, davant del qual tenen l’encert de no proposar-ne
alternatives, sinó només convidar a (re)pensar-nos.