Adrian Devant perseguia, de feia temps, el clàssic El somni d’una nit d”estiu. Quan va ensopegar en la versió de Sagarra (Un somni de nit de Sant Joan) va entendre que s’hi havia d’atrevir. No sabem quan temps ha passat,però, finalment, ha aconseguit el repte creatiu. Ho ha fet, cal dir-ho, amb un repartiment singular: tots excepte Puck (divertida sense ser desvergonyida Aina Castells) són actors madurs. D’entrada, sembla molt poc adequat plantejar aquesta obra amb aquest repartiment (perquè respira un aire molt fresc, espontani). Entès el codi que planteja la produció, proposa un repte lloable: Si és possible que els actors joves en representin de més madurs (Les Antonietes són un cas paradigmàtic amb peces com Stockmann i Vània) i es constati una desesperació més grossa (perquè els joves, generalment són l’ímetu de la vida), els actors madurs s’atreveixen a un acte de joventut  quasi inconscient. Un gest que els honora. i que, en alguns moments i gràcies a la brillantor de Shjakespeare roda enginyós i divertit.

No es busca cap aportació, cap mirada mes al text.  Potser hagués estat bé, suavitzar les formes verbals barroques (aquells “haver vinguts” o el “s’ha d’ésser”) i dotar de major naturalitat els moviments de les fades perquè aquell postís si és de comicitat no queda prou entès. L’espai sonor é smínim (s’entra a pèl, per exemple) i de la il·luminació hi ha una intrigant ombra blava a escena durant la nit i, els quadres de dia són de llum de sala, obert, esquitxant al públic. 

La mirada de Devant és honesta pero, segurament li falta un punt d’intenció perquè els actors puguin acomodar-se en un paper que pot quedar galdós. I si alguns es refugien en la comicitat, no ho poden fer tots i desequilibra la proposta. Certament, la tragicomèdia de Píram i Tisbe s’endú els millors aplaudiments. Dels personatges que es casen i del públic des de les dues grades que els envolten. Però per arribar fins aquí, no calia tanta persecució de nimfes i mortals d’Atenes. Un exemple de com es pot treballar, amb una comicitat extrema, és la versió de Gabriel Chamé sobre la tragèdia d’Othelo. Evidentment es tracta d’uns actors de molt diferent trajectòria però demostra com Shakespeare es pot fer des de qualsevol mirada. Però cal que sigui pròpia. El repartiment, tant concret, implicava un gir (si no textual, sí interpretatiu) en l’escena.