Pep Tosar ha plantejat un joc de miralls (novament) teatral en què construeix el seu conegut discurs sobre el predomini actual del teatre vulgar per sobre de l’agonia del teatre d’art, de la necessitat de posar veu a la denúncia. Ho ha fet amb un notable desplegament actoral i de producció, amb el suport del TNC. Qui bones obres farà respira l’escepticisme d’El Mestre i Margarita: es perd amb la ràbia i malmet la fusteria teatral per una idea que es revela insuficient. 

Per reivindicar un teatre de la veu, de la paraula, de l’actor, cal aconseguir un muntatge que faci vibrar l’espectador. Que hi hagi emoció i veritat a escena. Les tres hores (comptant el descans) no aporten gaire res de nou. Perquè Tosar ja ha navegat per aquests rius de ràbia altres cops i perquè el desig d’incloure ferides personals malmet l’obra en sí. Els diàlegs són molt forçats, gens naturals. Els personatges, massa esquemàtics. permet endevinar de seguidaquin serà el desenllaç de la trama (tot i que probablement tampoc és el més important, tenint en compte que construeix a partir d’escenes txekhovianes conegudes). 

Txèkhov no imposa el seu discurs als personatges: deixa que el destí sigui fatal i que tots els protagonistes (des del metge utòpic al pagès desvagat o al militar sense esma) acabin comprovant com  no poden variar la història. Hi regna la infelicitat. A Qui bones obres farà també es produirà la fatalitat (amb un final melodramàtic que té més de sèrie sentimental de televisió que d’alt teatre) però després que la veu del dramaturg hagi blasmat públic, crítica, productors, actors i especulació immobiliària inclosa. Només hi ha un fil de vida, sí, en el personatge que interpreta Imma Colomer, afectada per una demència senil que li permet parlar amb el propi Txèkhov i confessar l’inconfessable al seu marit (confonent-lo pel seu pare). Hi ha dolor i agonia però li falta el contrast del personatge verge de Txèkhov, amb il·lusió. Tot és cremat, ja d’arrencada. El mínim bri d’esperança, es podreix abans de florir. 

Pep Tosar perd l’oportunitat de reivindicar el seu teatre més exponencial, en el que li agrada emmirallar-se en personatges magnètics com Blai Bonet (Casa en obres), Damià Huguet (Esquena de ganivet), Vicent Andrés Estelles (Les ulleres d’Estellés), García Lorca (García Lorca) o els poemes de Miquel Àngel Riera (Poemes a Nai). Són unes peces amb aire de documental que fusiona música, coreografia, entrevistes gravades i paraula, un món que ensenya com poden brillar els ulls en un rostre marcat per l’escepticisme i la derrota. A Qui bones obres farà Krystian Lupa reivindica la presència de l’acció vulgar a l’escena, perquè forma part de la vida, però alerta que això no implica que el teatre s’hagi de convertir en vulgar. L’art del teatre és processar les buidors vitals de la societat i que els mateixos espectadords treguin les seves pròpies conclusions.