Julie Bergez ha presentat un solo de contorsionisme al cabaret de divendres, i també en l’espectacle itinerant de Trapezi. És una peça en la que lla balla o es baralla amb una cadira d’oficina rebregada: el coixí es deixa veure pels desocists de la lona del seient i les potes semblen cada cop més tortes. Ella es construeix i desconstrueix, amb la seva esquena laxa pel respatller o per les potes. Només quan s’allibera d’aquell element, al final, les cames giren 360 graus a l’entirn del tronc que es queda clavat boca terrosa al terra. Podria reocrdar una aranya de vuit potesperò és una dona amb només dues cames. 

Un exercici breu, intens, que atrapa i no provoca el rebuig del somriure fals de nena prima amb l’esquena en angle recte. Les contorsionistes que segueixen practicant aquest exercici, passada la pubertat, construeixen una coreografia molt més real, que toca de peus a terra tot i laa particularitat del seu cos de goma. Ja es va poder veure, fa un parell d’anys també al Trapezi a partir del treball molt fosc, de mitjà format de Cherepaka. Bergez, efectivament, tampoc explora la paraula. Prefereix que tota l’atenció se centri en com es dobla el seu cos i en què expressa al cervell de cadascú combinant-ho amb una música íntima. El seu cos, d’amples espatlles i cadera, es remou  empresonada fins que s’allibera de la cadira d’oficina.