Aquesta pluja fina que és l’orbayu austurià, evoca, de fet, a moltes hores perdudes jugant en un magatzem amb botelles de sidra de company. La taula, la conversa, la capacitat d’imaginar quadres divertidament dantescos. Hi ha el circ en l’equilibri caminant per sobre de botelles (de cava, de coll més robust) i hi ha una capacitat de dibuixar personatges excèntrics, com la diva i el compositor estirats de l’arrencada (però tapats amb ancestrals gayumbos) o la dona atractiva de llavis vermells però alhora excessiva, amb un pintallavis que supera les comissures i unes ulleres de dol també desproporcionades com la seva bufanda de plomes…

Jorge Albuerne no es puja a cap pal xinès. Prefereix lluir els seus tatuatges i un cos que s’arrodoneix sense perdre força. En canvi, J.L. Redondo mostra la seva blancor de cos prim i unes àmplies bosses pintades d’atormentat sota dles seus ulls sí que treballa l’equilibri de les botelles. A fora, com les vaques i el ramat, hi ha la música que interactua i ambienta els quadres, amb el perill de quedar massa distant, de pintar amb un traç massa gros la subtilitat del quadre. A dins, acaba triomfant el món del Carablanca al de l’august d’aquesta parella de pallassos insòlita. La rectitud del clown (amb un cert aire d’antiheroi) genera més complicitat que la desproporció de l’excèntric. És clar que aquesta pluja fina no es tracta pas d’un combat entre dos personatges, si no de pintar a escena el que podria ser una tarda de dissabte plujós dins d’una taverna humida, calorosa i mig buida. si li sabessin trobar un fil mínim que ensenyés millor aquest espai, la peça guanyaria en intensitat.