Enchanté va néixer el 2011 i, pocs mesos després va guanyar el Premi Unnim de Teatre.  Des de llavors, tres cantants/actrius (Carla Mora, Marta Mora i Irene Ruiz de la companyia Divinas), un clarinetista (Juli Aymí/Cesc Miralta) i un pianista (Federico Mazzanti/Bernat Font/Marc Torres), han voltat Europa amb aquest espectacle que, a més de tenir un argument que ens toca a tots, es presenta amb una dramatúrgia d’alta volada. No és un plantejament-nus-desenllaç sinó un “aquí estem, mireu d’on venim i com ens trobem” i la pregunta de “com serà el futur si no es fa res?”. Passa, però, que el futur ja el tenim aquí. 

El mèrit dramatúrgic és de Martí Torras, que és l’autor i també el director de l’espectacle. El mateix que ha escrit i dirigit el meravellós espectacle/homenatge Rhum i el divertit musical The Feliuettes. Amb les Divinas ja es coneixen des de fa temps. Aquest és el tercer muntatge que fan junts: “El mèrit és d’elles, que cada dia el fan diferent. És un muntatge viu”, ens va dir el Martí a la presentació. 

L’obra presenta tres cantants que havien actuat força en aquells emblemàtics cabarets de l’Alemanya de la pre-guerra. Però les coses van maldades: els nazis pugen al poder, elles són jueves i cal fugir.  Van a París i aconsegueixen treballar en un petit cabaret de Pigalle. Ens expliquen aquestes històries des de dins d’un refugi, anant i venint amb flash-backs, quan els nazis de qui fugien, fan, paradoxalment, el mateix camí que elles i van a parar a París. Les tres noies s’amaguen al refugi per protegir-se. L’obra acaba l’any 1940.

Divinas i Martí Torras han volgut recuperar Enchanté cinc anys després la seva estrena per dos motius importants: perquè ara mateix hi ha refugiats que recorren el que poden des del seu país a Europa per salvar la vida. Que pateixen tota mena de dificultats per assolir el més elemental, de vegades un got d’aigua. Que la guerra continua i d’una manera molt cruel. I tots sabem que el més calent és a l’aigüera. L’altra motiu és que encara no havien fet temporada a Barcelona i… ja tocava! És el millor moment, perquè és impossible no reflexionar. O ens fa recordar en el que ens explicaven els nostres avis sobre el que va ser la Guerra Civil i la Mundial o… només hem d’escoltar les notícies! 

Malgrat la duresa de l’argument, l’espectacle és fresc, divertit i… un musical! Bona part dels temes que canten -sempre molt coneguts- pertanyen a la música europea dels anys 40. Canten cançons de Joséphine Baker, Charles Trenet o Marlene Dietrich (Lili Marlene!); s’atreveixen amb música culta com El llac dels cignes o amb Galop infernal d’Orfeu als inferns, de Offenbach i canten un tema de l’Edith Piaf, perquè encara que el seu esplendor va ser posterior als anys 40, ajudava molt als refugiats. A la presentació van explicar que l’Edit ajudava a fugir homosexuals, jueus o casats amb jueus. A gent que intenta fer feliç, a gent que pateix. 

Les tres actrius són excel•lents cantants i es nota que estan  molt còmodes en el Cabaret. Les interpretacions són molt bones i t’acaben seduint. Com els músics, que no es mouen mai de l’escenari i van ‘fent cosetes!’