El Sismògraf vol demostrar que la natació siincronitzada no és més que dansa en un altre medi. Com podria ser la dansa vertical (que alterna les façanes i l’aire), la sincronitzada és ball dins de l’aigua. I, aquesta vessant espectacular, tant ben seguida mediàticament gràcies a la pila de medalles olímpiques conreades a les piscines, permet convertir-la en una punta de llança per a ser porta d’entrada a la dansa.  Efectivament el cos de sirenes de les nedadores de SincroMataró i, sobretot el seus cants d’ànim a peu de piscina per a les seves companyes és d’una frescor i naturalitat que atrapa. Com a la dansa, les nedadores necessiten moltes hores d’entrenament per ajustar la sincronització i descobrir noves formes (sobretot en la modalitat de combo) per a fer una acrobàcia més atractiva i explossiva. 

Els inicis de La Veronal li deuen molt a la gimnàstiica esportiva (que no a la rítmica). Per això, sovint la laxitud, la fusió dels cossos en escena tenen un notable desgast físic (mantenint-se al marge del contact i de la dansa mes física, d’impacte corporal). En els deplaçaments àgils i rodons de La veronal (per citar una companyia de refer“encia avui al sector de la dansa actual) hi ha prou coincidències amb la natació sincronitzada. De fet, en la lunyana Marató de l’espectacle, a Barcelona, les actuacions més espectaculars eren aquelles que els ballarins es desenvolupaven a la piscina Picornell, pujant als trampolins i escampant coreograifia també, puntualment, dins de l’aigua. El medi líquid esculpeix també els moviments.