En el cinquè aniversari de la sala Atrium, la companyia ha repescat aquesta obra, que va encarregar a Sanchis Sinisterra. Amb les tres germanes només es pot resseguir les il·lusions i els fracassos que Txèkov va deixar estampats en els seus personatges d’un poble de províncies. Aquell “anem a Moscou!” passa de ser un somni a una maledició. El destí, sempre lliga els dissortats protagonistes. La felicitat sembla renyida amb el present on només hi cap una certa nostàlgia, que acaba sent un record agre. 

Sanchis Sinisterra simplifica el repartiment. I experimenta amb unes repeticions, de text i de moviment escènic que, tot i que podria semblar reiteratiu, en realitat, aporta profunditat, raons per a un desencís més profund. El desig blanc domina Irina (Patrícia Mendoza), mentre que Maixa (Mireia Trias), salta d’una vida desenganyda a un guspira d’il·lusió. Olga (Marta Domingo) és la dona que sap que tot és fantasia i que no hi ha espai als somnis en la seva vida de dona soltera i adulta. Evidentment, el ressò del germà i, sobretot, dels girs impetuosos de Natasha, causen un efecte terrible en la relació familiar. 

És un treball preciós, directe, amb moments de densa poesia, que ensenya com (durant poc més d’un any) les noies saben que mai més somniaran amb Moscou. Ni amb l’amor, ni amb la relació intel·lectual mínimament cultivada. Desesperant cant que es fa preciós en el plor silent de les actrius. Molt recomanable.