La deconstrucció —un terme que de la filosofia va saltar a l’arquitectura i de l’arquitectura a la gastronomia— sembla que també ha arribat al teatre. Deconstruir una obra clàssica per obtenir-ne, doncs, un significat diferent, pot servir perquè aquells que han sentit a parlar o han vist l’obra en qüestió, acabin d’entendre’n els intríngulis. Però la deconstrucció també pot servir per fer-ne un exercici d’experimentació que acabi sent tant o potser més interessant que el mateix clàssic deconstruït.

Diria que el dramaturg José Sanchis Sinisterra aconsegueix els dos objectius alhora perquè la seva proposta —elaborada per un encàrrec de la mateixa Sala Atrium— entra en les interioritats, les il·lusions i les angoixes de les tres protagonistes principals de l’obra d’Anton Txèkhov: Olga, la més gran, amb 28 anys; Maixa, la mitjana amb 25 anys; i Irina, la més jove, amb 20 anys.
El procés utilitzat per Sanchis Sinisterra fa que les tres germanes surtin del marc de la ficció i, en una interpel·lació directa als espectadors, els desvelin el que potser passarà, com passarà, què podria passar i per què passarà. És, doncs, una mena de retrocés en el procés d’escriptura de l’autor per replantejar la trama a partir d’una mirada manllevada de les mateixes protagonistes. Un recurs que, indirectament, el mateix Txèkhov i qualsevol altre autor també fan quan es deixen portar per la veu dels personatges que han creat. (…)

Les tres creen el procés d’ascens i de caiguda. Dels projectes a la frustració. La llum, a vegades matisada en ocres, a vegades a la penombra d’espelmes, a vegades lluminosa i resplendent, combina sensiblement amb la banda sonora un espectacle molt ben dirigit per Raimon Molins que, tot i volent deconstruir Txèkhov, el que fa en realitat és reconstruir-lo amb els cinc sentits. (…)