Tothom sap que La Caputxeta vermella és un conte que narra els perills d’una nena que topa amb un llop seductor, camí de casa l’àvia. No és tan habitual considerar aquest viatge com una metàfora al pas de la ingenuïtat a l’adolescència. Aquesta Caputxeta galàctica, aborda aquest viarany molt més inquietant i que revela una complexitat molt mes humana i contradictòria que la de la nena que s’esglaia per les dents ( i l’alè) de la seva àvia, estesa al llit amb un pinta que pot recordar, i molt, a aquesll llop afamat del bosc. Fan un pas més a la lectura que proposava Stephen Sondheim a Into the Woods (Dagoll Dagom en faria versió catalana amb Boscos endins, 2007) en què el llop tenia el plaer de mantenir conversa en el que pretenia ser el seu àpat més suculent del dia.

Insectotròpics va guanyar el premi BBVA de teatre 2015 amb aquest muntatge que, de fet, van estrenar el 2011. Posteriorment, han presentat altres peces com Bouazizi (2013) o Compra’m (2015), totes dues estrenades a Tàrrega (la segona, de fet, va superar el repte d’atrevir-se amb la inauguració de la fira, ambuna peça de gran format a l’Hort del Barceloní). Certament, La caputxeta galàctica no es mou en un to gens realista. La seva manera de treballar entén que la suma dels treballs dels intèrprets, els artistes plàstics pintant en directe, les videoprojeccions i la música (enllaunada, o no) té un resultat que creix amb els complements dels altres. Per això, la seva suma és, podríem dir, una multiplicació. El mèrit és que cada equip treballa per separat i a vista del públic i que ha de saber moure’s en un temps i uns espais molt limitats procurant projectar la màxima intensitat dins del seu set de gravació.

Aquest treball col·lectiu i aquest gust per l’as plàsic en directe evoca als referents com la Fura delsBaus i més concretament al treball d’un dels seus fundadors, Marcel·lí Antúnez. Però també Fèlix Pons busca  una confluència entre l’art plàstic i la dramatúrgia (La tardor barcelonina, Souvenir…) Insectotròpics té una mirada calidoscoòpica, com les mosques. construeix a partir dels fragments de cadascú i, tots junts construeixen una veritat més compacta, sorgida a partir del seu propi caos. No és realisme però sí que agada incidir en un discurs conceptuals tant radical com ho és la seva posada en escena.