Rocío Molina va posar a provar el seu flamenc de frontera amb el hip hop a Felahikum (Mercat de les Flors, 2015). També havia buscat una sonoritat ben oposada a la guitarra flamenca en la seva aparició a La capitana (TNC, 2013) i al seu premiat Bosque Ardora (Mercat de les Flors, 2015) amb els trombons de vares com a companys de viatge. Ara, s’atreveix a ballar amb les sonoritats de les màquines del CaboSanRoque. Pistons que no sembla puguin tenir la velocitat de les cames d’aquesta danzaora, que és un vendaval pel seu moviment de cames però també per la seva necessitat de viatjar a nous confins artístics.

Aquesta posada en escena cal llegir-la com el resultat d’una primera trobada, que s’intueix poderós. Rocío Molina té les cames que repiquen a terra i uns braços que, sinuosos, es mouen entre el canyissar sonor del CaboSanRoque i que evoquen al vent, a l’aire. Amb la seguretat d’una artista que connecta directament amb el públic, Rocío Molina es mou amb per l’espai, encara sovint apartada de la maquinària. Però el darrer quadre és el que demostra que hi ha camp per córrer en aquesta col·laboració amb CaboSanRoque, que s’estrenarà el novembre vinent a París. Hi ha temps per a tancar l’espectacle, ajuntar-ne les peces fragmentades, avui.  Atenció, cal molta previsió per poder experimentar amb les sonoritats d’aquests mòduls impulsades des del segon pla i a mitja llum. Ara, el mur de la Maquinofòbiapianolera (2012) amb Carles Santos està molt simplificat. Quan les màquines se sumin a les pistes del taconeo de Molina que es van afegint a la frase musical, la peça arribarà a l’èxtasi. Per ara ja es pot dir que progressa adequadament.