Quan un s’aboca a fer el que li ve de
gust i té ofici i talent és molt probable que les coses li surtin bé. Per més
arriscat que sigui. Oriol Broggi s’ha embrancat en una proposta 100% teatral que
aglutina grans obres del gènere (i també de la poesia i altres arts) a través
de fragments dels seus textos. Colze amb colze amb Marc Artigau han configurat
un espectacle amb escenes cèlebres, de gran intensitat, que conviden
l’espectador a transitar per una infinitat de paraules escrites per ser
escoltades, vistes i sentides.

Així és ‘Al nostre gust’, un muntatge sorgit
de ‘Al vostre gust’ que s’ha esmunyit de l’exclusivitat de la ploma de
Shakespeare per integrar moltes altres veus de tots els temps. Sòfocles, Calderón
de la Barca, Molière, Henrik Ibsen, Anton Txékhov, Edmon Rostand, J. V. Foix, Joan
Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Federico Fellini, Harold Pinter, Tom
Stoppard, Bernard-Marie Koltès i Wajdi Mouawad, entre d’altres. Perquè sí, com
diuen en un moment de l’obra: “2.000 anys de teatre es poden fer en uns pocs
metres de fusta”.

Aquest patchwork de referents teatrals està cosit amb uns fils que abracen
retalls minuciosament triats per constituir una peça única i harmònica. Que
ningú s’espanti! No cal ser un erudit per gaudir-ne. És cert que reconèixer els
mots, els personatges i les situacions aporta satisfacció íntima, però no
deixeu que aquest afany us prengui la delícia de deixar-vos endur per la màgia
que es genera a l’escenari. Si els doneu permís, La Perla 29 us faran volar
entremig d’aquests instants de veritat i ficció que omplen l’espai de conceptes
i formes i viureu el present dels protagonistes.

Segona consideració: Són dues hores de
funció sense una dramatúrgia convencional. És a dir, no s’explica una història
que arrenca, hi passen coses i acaba. Es produeix una altra mena de
transmissió, més etèria, lligada al món teatral i al llegat de la cultura, però
no s’ha de considerar tampoc un treball endogàmic ja que, per si mateix, és tot
un espectacle.

D’altra banda, no hi ha treva, però
s’hi crea un clima que permet que respiri. El relleu de to de cada autor,
l’entrada i sortida de personatges construïts del no res, la combinació de
monòlegs, diàlegs i converses (fins i tot se n’inclouen en VO!), l’estaticisme
enfront del moviment coreogràfic, la intimitat davant l’expansió… permet
passar en pocs segons de la tensió controlada a l’experiment catàrtic.

La il·luminació també és clau per
aconseguir aquest clima fent que l’espai cobri dimensions diferents. L’acció
transcorre sobre un escenari de fusta central –aquest cop la sorra de Broggi hi
és, però queda relegada– amb públic a banda i banda i amb una escenografia
pràcticament nua. Una solució coherent que realça la universalitat dels textos,
la paraula i la interpretació dels actors.

Ara bé, malgrat la idoneïtat de tots
aquests recursos, l’atenció i silenci que requereix l’espectacle poden resultar
excessius pel públic menys assidu o poc enamorat de les arts escèniques.